“Si pots fer d'una passió la teva professió és l'hòstia”

Per fer una mica de publicitat. El nom del grup?

No tenim nom. Som David Sanz i Roser Puigbó. La idea del projecte és un diàleg entre la guitarra i la veu. La guitarra no acompanya, sinó que en el concert hi ha en David i la Roser.

Val, no hi ha nom, però quina música fan?

Doncs ara mateix nosaltres fem versions, però divendres estrenem un tema propi, que es diu Crida’m. Però generalment el que fem són versions de molts estils, des d’havaneres fins a un vals peruà, passant pel jazz. Hem agafat referents com poden ser la Sílvia Pérez Cruz.

Per què Sílvia Pérez Cruz?

Perquè en els seus concerts la importància rau en la música, no en tot el que estem creant ara al voltant. De fet, l’objectiu que perseguim és reivindicar aquests formats de música en directe on la gent va realment a escoltar música, no només a tenir-la de fons mentre sopa. Volem posar el focus en la música.

Com es gestiona això de fer el pas del periodisme, la seva professió de sempre, a llançar-se al món de la música?

El periodisme és la meva professió, m’agrada molt i sé que estic a temps de tornar-hi. Però la música ha estat present des de molt petita. Vaig començar a cantar quan tenia deu anys. Però sempre ha format part de la meva vida com una cosa extra, com un hobby. Sempre tenia el cuquet i potser no era prou valenta per fer el pas. És la primera vegada que amb la situació que tenia aquí, a Andorra, em faltava alguna cosa. La sensació era que si no ho provava ara amb la música no hi seria a temps.

I per això fa el pas.

No volia viure amb l’espineta clavada. Però al mateix temps hi ha moltes coses que frenen: la por al fracàs, a l’acceptació, que no surti com tu vols... Però vaig treure’m les pors de sobre.

Què costa més, prendre la decisió o materialitzar-la?

Jo ja sabia que volia fer el pas. Ho tenia decidit. I certament m’ha ajudat molt l’entorn perquè la gent sempre m’animava a canviar. “Roser has de canviar.” Amb tot aquest procés estic aprenent molt.

Què vol dir?

La música treu el millor i el pitjor de mi. De fet, quan vaig patir una pèrdua a casa el primer que vaig fer és deixar de cantar. Em vaig preguntar per què una cosa que em feia tan feliç la deixava de banda. Totes aquestes sensacions s’ajunten quan canto: les bones i les dolentes.

Fins on l’ha de portar la música?

Soc molt cabuda i ara he decidit que vull cantar. Després, si pots fer d’una passió la teva professió és l’hòstia.