“Estàvem disposats a fer 'Els Pastorets' al carrer”

No és la primera vegada que actua a ‘Els Pastorets’ de Sant Julià de Lòria. Des de quan hi participa?

Des que era ben petit. Aquest és el catorzè any consecutiu. L’any passat ja vaig fer de Lluquet i aquest any repeteixo.

Li ve de família, la tradició?

Els Pastorets som una família, tant en el sentit figurat com en el literal de la paraula. Som molts els que repetim cada any i això fa que acabem fent pinya. En el meu cas també dic que són una família perquè 14 familiars meus hi participen. Amb el temps tothom s’hi ha anat sumant.

Què és el que li agrada més d’‘Els Pastorets’?

És una de les tradicions més maques del poble perquè hi participa molta gent i qui no hi actua ve a veure l’obra.

Quins papers ha fet al llarg d’aquests anys?

Quan era petit sempre havia alternat entre el de dimoniet i el de pastor. Quan vaig fer 14 anys ja vaig començar a agafar una mica més de text i l’any passat em vaig estrenar com a Lluquet, en un rol protagonista.

No deu ser un paper fàcil.

El més difícil del paper no és tant memoritzar el text –tot i que quan ho has de fer t’adones que és més llarg que el que sempre t’havies imaginat–, sinó saber portar el ritme de l’obra. Has d’entendre’t molt bé amb la resta d’actors que fan els papers principals perquè no decaigui.

Dilluns van estrenar l’obra a la sala Prat del Roure, a Escaldes-Engordany, l’escenari que va trobar-se com a alternativa a l’auditori Claror del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, malmès per l’incendi del 9 de novembre passat. Com va anar?

N’estem molt contents! La sala del Prat del Roure se t’imposa una mica si estàs acostumat a l’auditori del Centre Cultural perquè és molt gran, però penso que ens hi hem adaptat molt bé. Fins fa ben poc no sabíem si podríem representar l’obra en un teatre. Estàvem disposats a fer Els Pastorets al carrer.

Rebre la notícia que el Centre Cultural s’havia incendiat devia ser dur, sobretot si, com vostè, és lauredià i ha actuat tantes vegades al teatre.

Sí, va ser molt dura, aquesta notícia. Quan me’n vaig assabentar era a Barcelona, on visc i estudio. Per un moment em va caure el món a sobre. Va ser una notícia molt inesperada. Aquells dies tots els lauredians vam estar de dol.

Tot i això, van continuar assajant.

Feia poques setmanes que havíem començat els assajos. El comú va cedir-nos un espai de la llar de Lòria perquè poguéssim continuar-los, però no sabíem si aquest any podríem representar l’obra.