“El món de les bandes sonores és una loteria”

Com va crear la música d’‘El fred que crema’?

Va ser un procés complicat. Com que una part del finançament de la pel·lícula és andorrà, al començament hi va haver converses amb l’ONCA i el ministeri de Cultura i Esports per gravar la banda sonora amb una orquestra de vuitanta músics. El Govern andorrà, finalment, va desdir-se’n. Suposo que quan la ministra va fer números i va veure el que costava tot plegat va decidir no tirar endavant el projecte.

Com van repensar la banda sonora?

El Santi [Trullenque, el director de la pel·lícula] és molt inquiet, sempre et suggereix idees estranyes que no saps d’on han sortit. Vaig treballar molt amb el Santi. Després d’haver llegit el guió, vaig enviar-li petites composicions d’uns tres minuts i ell em deia si li agradava o no. La banda sonora va sorgir d’aquest diàleg.

Quins són els temes més importants de la música de la pel·lícula?

En primer lloc hi ha la música que acompanya els refugiats jueus. Són temes més tristos tocats per instruments de corda. En les seqüències on apareixen els nazis vaig recórrer a l’electrònica. Vaig pensar que aquestes sonoritats contrastaven amb la resta i creaven certa tensió. La força de la muntanya i de la natura, que transforma els personatges al llarg de la pel·lícula, vaig subratllar-la amb els instruments de percussió i les veus.

Com definiria el Santi com a artista?

És molt atrevit. Té clar el que vol fer, cosa que agraeixo. De vegades treballes amb directors carregats de dubtes que no saben què volen. El Santi és decidit, no està per a punyetes.

Va ser ell qui va proposar-li de treballar en aquesta pel·lícula?

Sí, ho tenia claríssim, que havia de treballar amb ell. Ja ens coneixíem d’haver treballat junts en altres projectes. Recordo que em va trucar i em va dir que la pel·lícula es faria tant sí com no, però que si jo no podia o no volia encarregar-me de la banda sonora prescindiria de la música.

Té una llarga trajectòria com a compositor de bandes sonores. Com va iniciar-se en aquest ofici?

Una mica de casualitat. Va ser el 1999, amb la pel·lícula Sexo por compasión. Aleshores jo estava de gira amb Diego Cortés, amb qui tocava jazz flamenc, i a la directora va agradar-li el meu perfil.

És fàcil poder-se dedicar a aquest ofici?

Costa molt. El món de les bandes sonores és una loteria. És molt difícil encadenar projectes perquè no hi ha indústria.