“Es feia dir 'senyoreta', no li podies dir Maria Lluïsa”

La Senyoreta’ és una biografia.

És una biografia, no hi ha res novel·lat. Hem recollit informació dels arxius i de la gent d’Ordino que va conèixer la Maria Lluïsa de Riba.

No és una novel·la però podria ser perfectament un personatge de novel·la.

És un personatge molt contradictori perquè té etapes molt marcades a la seva vida i al principi és una Maria Lluïsa alegre, avançada al seu temps, que disfruta de la vida, que té bellesa, ve d’una casa bona, i al final és una dona que pràcticament no es fa amb ningú del poble, tancada en si mateixa. El canvi és bèstia. Però bé, a cadascú la vida li va com li va i també has de posar-te una mica a la seva pell. Quan és jove ella ho té tot i quan és gran no té res.

De material, sí.

Té el patrimoni però cap familiar, no s’ha casat, no té fills, el seu germà, que era l’únic que li quedava, havia mort el 1983, al poble d’Ordino la majoria de gent no l’aguanta i ella al poble tampoc.

Com arriben a Maria Lluïsa de Riba? Els últims temps és cert que hi ha hagut més difusió de tot el patrimoni que va deixar.

Ella no va fer testament, tot ha passat al Govern d’Andorra, l’herència és la més descomunal que hagi rebut mai. Pensa que quan el batlle li preguntava “Sap tot el que té?”, ella responia “Jo només sé que surto al balcó i tot el que veig és meu”.

La senyoreta per què?

Es feia dir així, no li podies dir Maria Lluïsa. Quan va ingressar a l’hospital volia que les infermeres li diguessin la senyoreta.

Han acabat entenent la persona, l’evolució?

Com a mínim hem fet un esforç per entendre aquest canvi tan dràstic perquè cap canvi és gratuït. També volia dir que el que trobo fotut és que l’herència és la més gran que ha rebut l’Estat mai i, en canvi, Casa Rosell està feta un fàstic, han arreglat el que es veu, els jardins, l’era, però la casa en si està com el dia que es va morir i farà 30 anys. I llavors ja feia pena perquè el seu germà va començar unes obres que no va acabar. Imagina’t viure en una casa sola, de tants metres, i que no et puguis moure del costat del braser. Diuen que estava sempre en un balancí al costat del foc amb una escopeta a la mà.

Els han quedat ganes de seguir furgant en la història familiar?

Crec que amb ella ja està. Per què no va fer testament? No ho sabrem mai, tonta no era, sabia que no fer testament suposava alguna cosa.

S’ha dut el misteri a la tomba.

La qüestió és que tot va quedar en mans del Govern i que al final és patrimoni per a Andorra.