Eduard Micas
“Hi ha el mite que per viatjar cal ser milionari o privilegiat”
És l’únic andorrà que ha visitat els 195 països reconeguts per l’ONU. Avui a les nou de la nit compartirà les seves vivències al teatre de les Fontetes de la Massana, en el marc del Cicle de cinema de muntanya i viatges, unes experiències que també ha relatat al llibre ‘Más allá de las fronteras’.
eduard micas, viatger
Quant de temps ha trigat a completar aquesta gesta?
Uns 18 anys en total. Vaig començar tot just acabar els estudis universitaris i vaig visitar el país número 195, Sudan del Sud, el gener de l’any passat.
Ja es va plantejar des del principi visitar tots els països del món?
En realitat, no, però per diverses circumstàncies vaig conèixer persones que sí que ho havien fet i les seves experiències em van motivar. Aleshores, vaig decidir prendre-m’ho més seriosament.
195 països en 18 anys surten a més de deu per anys.
He fet de quatre a sis viatges per any, tenint en compte que, tot sovint, pots aprofitar un viatge per visitar més d’un país.
Però vostè treballa?
Sí, tinc una feina, com gairebé tothom. Hi ha el mite que per viatjar cal ser milionari o un privilegiat, però no és així. I, de fet, les vacances més llargues que m’he pres han estat d’un mes i mig. Ni he fet anys sabàtics ni he demanat excedències ni res per l’estil. Però he pogut canviar torns i guàrdies amb companys.
En tot cas, no estem parlant d’una afició barata.
He intentat estalviar el 20 per cent del salari per viatjar. Entre 4.000 i 5.000 euros l’any. És com una minihipoteca.
De tot el que ha vist, amb quin lloc es queda?
Si hagués de triar un país potser seria Nova Zelanda, que és un lloc que combina molt bé mar i muntanya.
I on no tornaria?
Per exemple a països com el Iemen, el Txad o l’Afganistan, on hi ha guerres, corrupció i una situació política complicada.
Ha viatjat sempre amb passaport andorrà?
Sí, i tot i que he tingut moltes anècdotes amb el tema del passaport, he pogut accedir sense problemes a pràcticament tots els països. Això no vol dir que no hagi hagut de demanar permisos especials. En alguns casos fins i tot m’he hagut de reunir amb ambaixadors.
Podem dir que ha hagut de fer tasca diplomàtica per viatjar.
En certa manera, sí, però també he tingut la sort de comptar amb contactes que m’han facilitat molt les coses. Altres vegades viatjar ha estat possible amb petites trampes, com ara ocultar la meva condició de turista i fer-me passar per home de negocis.
I a partir d’ara, què farà?
Tinc el propòsit de continuar viatjant, però de manera més tranquil·la. De fet, l’últim any ja he tingut temps de repetir algunes destinacions.