“Escriure és com un tren que passa per la meva vida”

Aquest és el seu primer llibre...

Aquest és el meu primer llibre, que vaig començar a escriure durant la pandèmia. Pels volts de l’abril del 2020 vaig viatjar a l’Argentina de vacances i m’hi vaig quedar confinada. Vaig estar, així, en una ciutat que és meva, però en la qual ja no tenia la meva vida perquè porto més de 30 anys a Andorra, i de la solitud que vam viure tots en aquella situació van sorgir impressions que vaig acabar recollint. En aquest sentit, he escrit sobre les emocions que vaig tenir.

Quin ha estat resultat?

El resultat han estat 21 relats curts i una poesia en què explico les vivències i inquietuds que van sorgir per un desig de comunicació que aleshores no teníem perquè estàvem tots tancats, hi havia una voluntat d’expressar coses.

Abans feia articles i ara ha decidit fer el pas cap a un llibre...

Sí, ja tenia quatre o cinc relats escrits que vaig compartir amb familiars i amics, i el cert és que agradaven. Per això, en aquell moment vaig pensar a escriure un llibre petit, com el que ha sortit finalment, titulat El tren de la vida, amb un tren a la tapa dibuixat pel meu fill Guillem. I és que veig que això d’escriure és com un tren que passa per la vida i jo hi pujo.

Es tracta d’una autoedició...

Com que soc molt nova en això de l’escriptura les meves pretensions són compartir això, que va ser fruit d’un moment de la vida i que he traslladat a uns relats. Més enllà que el llibre pogués ser un èxit a les llibreries, el que m’agradaria és que la gent l’entengués i que rebi aquesta part interna meva que va sorgir en aquell moment en què vaig escriure els relats, alguns dels quals vaig acabar a Andorra.

Quina és la temàtica que tracta en aquests relats?

Bàsicament són relats que neixen de la meva capacitat d’observació, com mirant a través d’una finestra que conec a casa d’una persona i que em crida l’atenció perquè és molt petita. A partir d’aquí explico les fantasies sobre la manca de llum, d’horitzó, que dona aquesta finestra. També hi ha relats que parlen de la complexitat que a vegades tenim a la societat per denunciar coses que són molt denunciables i un que tracta sobre quan em vaig poder trobar de nou amb el meu fill després de gairebé un any.

El pròleg ha anat a càrrec de Sergi Mas...

He tingut l’immens honor que el pròleg hagi estat escrit per l’escultor Sergi Mas, que va entendre des de la primera línia del primer relat el que jo he viscut i com ho he traslladat a les pàgines del llibre. I ell ho explica com només la seva sensibilitat sap transmetre coses.