“Considerem Andorra, en bona part, casa nostra”

Un concert amb un motiu solidari sempre és més agraït

Santi: Sempre. A les coses fetes amb el cor, com és el cas, ens agrada molt col·laborar. I esperem que el nombre de perruques es pugui multiplicar.

Agustí: Ens agrada ser solidaris i més amb una causa andorrana, ja que els dos som mig andorrans.

És cert, tenen lligams amb Andorra molt marcats.

S.: Jo soc andorrà! Em vaig casar amb una pubilla andorrana i tinc la nacionalitat, és clar. Tinc casa a Andorra i hi he viscut moltíssims anys.

A.: El meu viatge de noces va ser a Andorra i porto més de cinquanta anys venint un mes sencer un cop l’any. M’estimo molt el país i és, en bona part, casa nostra.

No es el primer cop que s’uneixen els dos en un projecte.

S.: No, no. Hem col·laborat més d’un cop i hem fet moltes coses junts. A part, ens uneix una gran amistat i de molts anys. D’una manera o una altra tots els artistes d’aquella època estem relacionats.

A.: Ens portem molt bé sobre l’escenari també. A més, acabarem el concert amb una cançó molt especial, Los mejores años de nuestra vida.

El repertori portarà les seves cançons més emblemàtiques.

S.: Sí, sens dubte. A més, són aquestes cançons inoblidables les que la gent vol sentir. L’Agustí farà el seu repertori i jo faré, més o menys, el meu. Serà un moment molt bonic per recordar aquella època i no sorprendrem ningú, vaja.

A.: El públic vol escoltar les versions dels Beatles i totes les que feien els Mustang i, lògicament, Un rayo de sol, Fin de semana, Acalorado o Oh, oh, July.

La gent hi va per això.

S.: És clar! Li poso un exemple molt obvi. Si jo vaig a veure Paul McCartney, tot i que sigui un dels millors artistes de la història i tingui una gran trajectòria en solitari, sempre espero que toqui cançons dels Beatles.

A.: Sempre dic que Los Diablos cantem a la vida i Santi Carulla i els Mustang canten a l’amor. Al públic li agradarà molt.

En el fons, tots som nostàlgics. No es fa música com la d’abans.

S.: Prefereixo dir que és diferent i que, simplement, ha canviat. Quan vam començar com a grup, el 1960, també els no tan joves posaven el crit al cel pel que fèiem, com passa ara amb el reggaeton. Ara bé, jo em quedo amb la música dels 60, 70 i principi dels 80.

A.: “Pero música no hay como aquella” [canta]. Ja ho diem a la cançó que li dediquem a la mítica gramola. És cert que el que es feia abans no és el mateix d’ara però també hi ha temes de reggaeton que estan prou bé, eh?