“Som una de les generacions més medicalitzades”

A ‘Maneras de decirlo’ parla de qüestions tan complexes com la llibertat absoluta. Es pot assolir?

Parlo de la llibertat. M’agrada pensar-la. Anomenar les coses ens ajuda –i en certa manera ens obliga– a donar-los forma i cabuda. La llibertat té molt d’aquella línia a l’horitzó, crec. Tanmateix, amb el pas dels anys he entès que té molt més a veure amb una cosa interna que amb factors externs.

En general, ens preguntem massa poc què volem per ser feliços o què necessitem per ser lliures. No ho creu?

Sembla que tenim unes directrius marcades en les quals ja queden clares aquestes fites. Hi ha una carrera aspiracional prefixada de quines són les etapes del nostre desenvolupament personal i professional. Mesurem la nostra felicitat sobre la base del fet d’aconseguir aquestes fites en un temps. I això és el més allunyat de la llibertat. Als sistemes neoliberals hem après que aquest barem relaciona producció-temps-llibertat-felicitat.

Som poc exigents amb nosaltres mateixos?

Som una de les generacions on més “qualitat de vida” podríem esperar i, tantmateix, més medicalitzada de la història i amb major afectació en salut mental. Són dades objectives que mereixen una reflexió. Potser ens hauríem de repensar el preu que estem pagant com a subjectes i com a societat per tenir aquest barem de felicitat.

És el seu dotzè llibre. Com s’ho fa per escriure tant?

Dormir poc [riu]. No crec que sigui tan prolífica. Hi ha autors que a la meva edat han publicat centenars de llibres. Tant de bo tingués més temps, però.

Tenen un fil conductor els seus llibres?

A propósito de... va veure la llum en plena pandèmia. Això va portar una nova manera de llegir i d’interactuar amb el lector. I van arribar Matemática de la fragilidad i Maneras de decirlo. I sens dubte els temes que es van convertir en importants hi són presents.

Ha tocat temes tan sensibles com la violència de gènere, la mort i el dol... Tothom està preparat per llegir els seus llibres?

La vida no ens pregunta quan estem preparats. Passa. Crec que tothom em pot llegir.

Vostè és psicòloga clínica. No creu que ha arribat un punt on en general dir que estem bojos hauria de ser habitual?

Boig és un adjectiu tan desgastat... A vegades molt romantitzat i quasi sempre descontextualitzat. Caldria reformular el terme. El que hauríem de normalitzar és la línia de grisos en la qual tots ens movem si ens referim a la qüestió de la salut mental.