“Els meus pares van viure una barbàrie que no els pertocava”

Què l’ha impulsat a escriure aquest llibre?

El fil conductor d’aquest llibre són una setantena de cartes que va escriure la mare al pare al camp de concentració de Mauthausen en els sis anys en què van estar sense cap mena de comunicació. Ella li escrivia i ell li contestava, però les seves cartes devien anar directament a la brossa. Quan el pare va tornar va portar les cartes, que van quedar en un calaix guardades durant molts anys. Així, el que va ser definitiu per a la creació del llibre va ser la pandèmia, que alguna cosa havia de tenir de bona, perquè vaig aprofitar per llegir totes les cartes i em van semblar extraordinàries.

Aleshores s’inicia el seu procés creatiu...

Sí. La veritat és que del que va passar no se’n parlava gaire, fins ara que m’he interessat de gran pel tema de la memòria històrica, que ara té molt de pes, per exemple, a Lleida, per esbrinar què és el que va passar en aquells anys terribles.

Per què el títol de ‘La casa del silenci’ per al llibre?

A la primera part del llibre es parla sobretot de la casa materna, per on va passar tota la família menys el pare, que no va poder tornar mai més a Catalunya, i tots han marxat ja. I és que durant la revisió de les cartes vaig sentir com un silenci sepulcral. Un silenci perquè havia perdut la majoria dels éssers pròxims i, a la vegada, perquè no s’ha fet justícia a totes les persones d’aquella època del pare.

Quina conclusió extreu de les cartes de la mare?

La conclusió és que va ser una època bàrbara i que la gent bona que he tingut al costat, entre les quals la meva mare, que també va estar en un camp de concentració a Argelers, van viure una barbàrie que no els pertocava perquè una cosa és defensar la república i una altra que t’agafin i et liquidin. El meu pare sempre em va dir que tot el que va passar s’havia de difondre perquè no tornés a passar mai més, i resulta que es va equivocar perquè avui dia està passant de nou a Ucraïna i a altres llocs.

Suposo que les cartes que rebia van ser molt importants perquè el pare pogués sobreviure a Mauthausen...

Per ell, les cartes que va rebre entre el 1939 i el 1945 van ser realment el punt d’equilibri perquè no tenia res més que això. També és veritat que dins del camp, segons explicava el pare, hi havia una compenetració entre tots els presoners, que s’ajudaven entre ells. És evident que era una situació terrible, que hi havia un esclavatge que anava debilitant tothom. D’aquesta manera, les cartes de la mare el transportaven a una altra realitat.