“El cine també ha de parlar del que l'espectador veu dia a dia”

Avui ens parlarà de noves formes de fer i entendre la ficció. Com definiria aquest corrent cinematogràfic?

Crec que una de les coses que ens caracteritzen, tant al Chema García Ibarra com a mi, és que ens agrada incorporar alguns elements de la realitat a les ficcions. Per exemple, en l’ús de certes localitzacions o en el fet de treballar amb actors no professionals.

És una tendència que hem vist sovint els darrers anys.

Si revisem la història del cine veurem que l’ús d’actors naturals és recurrent, i sempre es dona en corrents renovadors, que arriben després de moments en què als films s’ha incorporat molt d’artifici. Passa cíclicament, crec que no estem inventant res de nou.

I per què es produeixen aquestes reaccions al cinema tradicional?

De tant en tant hi ha la necessitat de recordar que el cinema també ha de parlar del que l’espectador veu dia a dia, del que li és proper. I incorporar temàtiques noves, potser més incòmodes. Això ha passat sempre i passa ara, però no per això deixarà d’existir la ficció clàssica.

Ens estem empatxant de pel·lícules de superherois?

Bé, en el cinema tots necessitem identificar-nos amb personatges diferents. Això és el que resulta màgic: un dia pots ser una superheroïna, un altre dia pots ser un nen perdut i un altre dia pots ser un lampista. I trobo molt enriquidor que totes aquestes possibilitats existeixin. Però insisteixo que és important que aquelles persones que mai s’han vist reflectides al cinema puguin sentir que aquest és un llenguatge també pensat per a elles.

La prova és que aquests films més costumistes agraden molt, tant a públic com a crítica.

Sí, per exemple Sis dies cor­rents va connectar molt bé amb els espectadors, i crec que si no es fan més projectes d’aquest tipus és perquè la indústria no pot preveure com aniran en taquilla.

Irònicament, això es dona en l’era de les plataformes, quan hi ha més oferta que mai.

És cert, però cal ressaltar que el cinema independent i les plataformes tenen filosofies molt diferents. Un film produït per una plataforma ja no pot ser independent, perquè en tindrà el control. I els tempos tampoc són els mateixos.

En quin sentit?

En el sentit que es produeix molt i a una velocitat de vertigen, fins al punt que els espectadors no tenen temps d’absorbir tot el que fan les plataformes. I això xoca frontalment amb una manera de fer cinema més reflexiva, amb mètodes de treball més reposats.