“El karate es compagina amb la meva manera de ser”

Practico karate des que tinc quatre anys i mig i el pare és el meu entrenador, ve d’herència familiar. Ell m’explica que ja des de ben petita tenia moltes ganes d’entrar al tatami, inclús quan encara no em tocava. El karate es compagina molt bé amb la meva manera de ser, m’emplena.

Què li va passar pel cap quan li van dir que havia de deixar l’esport de manera professional? Va ser dur?

Va ser un cop duríssim. A més, la notícia va ser de la nit al dia. Sí que és veritat que jo mateixa notava baix rendiment esportiu, però mai m’hauria imaginat una cosa així. La cardiòloga em va dir que havíem de fer proves i vaig haver de passar de 0 a 100 en tots els àmbits de la meva vida. També em va dir que tenia un risc molt alt de mort sobtada. No tan sols va ser un cop en l’àmbit esportiu, sinó sobretot perquè em pensava que perdia la vida.

Hi ha un abans i un després d’aquesta operació?

Absolutament. Jo sempre explico que ara soc la Sandra 2.0. Vaig fer un pacte amb la mort i a partir d’aquell moment vaig prometre’m a mi mateixa que ja no em preocuparia mai més de bajanades. Abans donava voltes a coses que ara ja no m’afecten i sens dubte li he donat una volta a la meva vida, sento que en aquests moments vull exprimir els meus dies.

Com s’ho va fer per continuar endavant després d’haver de sacrificar la carrera?

La mare és psicòloga, i la meva família em va ajudar molt, ells van ser el meu màxim recolzament. El meu món va parar i només vaig voler estar amb els meus. Sempre he sigut una persona positiva i entre tots vam anar trobant alternatives a tots els problemes que poguessin sorgir. Vaig confiar cegament en els professionals que em van tractar, de fet tinc una relació molt estreta amb ells. Tot el que va venir després de l’operació va ser una benedicció. Vaig renéixer.

Durant els estius ensenya karate en un casal. Què li diria a un infant que vol convertir-se en karateka professional però que té por?

He trobat nens i adolescents així, de fet aquestes converses les tinc molt sovint. Intento fer-los entendre que el que importa és l’avui, no el demà, i que si entrenes molt (i bé) els resultats acaben venint tard o d’hora. L’orgull i la satisfacció tenen un gran paper. També els dic que el reconeixement ha de ser seu i que és importantíssim donar la millor versió d’un mateix, voler superar-se a un mateix. Sigui com sigui, ser bo o no és relatiu, i els comento que no s’han de centrar en això. Els dic que han de tenir la consciència molt tranquil·la.