Josep Calvet
“El silenci motiva a pensar que hi ha quelcom a amagar”
És investigador especialitzat en els primers anys de franquisme als Pirineus. Amb motiu de l’exposició ‘Refugiats. Andorra, país d’acollida’, de Cal Pal, pronuncia una conferència al centre cultural la Llacuna avui a les 18.30 hores.
Josep Calvet, Doctor en Història
Per què escull estudiar els Pirineus?
Era un tema gairebé sense tractar a Catalunya i Espanya, especialment dins el món acadèmic. Un dia vaig descobrir a l’arxiu comarcal del Pallars Sobirà una llista de persones detingudes per la guàrdia civil i empresonades a Sort. Hi havia francesos, alemanys, americans. La temàtica em va interessar i vaig anar estirant del fil fins convertir-lo en la meva tesi doctoral: Les muntanyes de la llibertat. El pas dels refugiats durant la Segona Guerra Mundial.
Quin tema abordarà durant la conferència?
Ens centrarem en les xarxes d’evasió i passadors durant la Segona Guerra Mundial. El seu origen, com van conformar una estructura vehicular a tot Europa, qui les conformava i com van ser un factor clau en la resistència contra els nazis.
Qui conformava les xarxes d’evasió a Andorra?
Tots els exiliats espanyols que havien arribat fugint de la guerra i que es van involucrar amb la resistència, també una part conformada per contrabandistes que es van passar al tràfic de persones, i també persones que col·laboraven de forma puntual, per motius personals.
Andorra va tenir un paper cabdal dins les xarxes d’evasió?
Sí. Hi havia una infraestructura hotelera important que permet una bona acollida als que arribaven després de caminar en condicions molt dures. A més, hi havia bones connexions amb Lleida, Barcelona i Madrid. Finalment, la situació geogràfica, i també la seguretat que donava el fet que Andorra era país neutral i no et podien detenir.
Com ha fet aquesta recerca?
Costa documentar-se. Ja no queden testimonis directes i encara hi ha arxius que no es poden consultar. Per exemple, l’arxiu del bisbat de la Seu ha establert que no es pot accedir a la documentació d’aquest període fins que passin 100 anys. A Espanya, hi ha part de la documentació de l’exèrcit, de la policia i d’Afers Exteriors a la qual tampoc es pot accedir.
Llavors?
Una part l’he obtingut dels arxius espanyols, als quals sí que tenim accés, però en gran manera he hagut de recórrer als arxius de França i als britànics.
Per què creu que hi ha aquesta negativa per part del bisbat?
No sé què respondre. L’únic que sé és que l’autorització me l’han denegat tant a mi com a altres investigadors, com Rafa Sala o Pau Xica.
Què diria a aquells que creuen que és millor passar pàgina?
En una societat democràtica s’ha de fomentar el coneixement i la investigació. El silenci pot fer pensar que hi ha alguna cosa dolenta a amagar.