“Reconèixer que era alcohòlic va ser el pas més difícil”

Com va començar tot?

Durant l’època en què sorties amb els amics. Si no bevies o fumaves, estava mal vist. A més, sempre he sigut una persona amb molts complexos. Per fer-me el simpàtic, bevia. Vaig tenir la feina de porter de discoteca i ho tenia tan a l’abast i és tan social que a l’acabar la cervesa sempre queia, sense adonar-me’n estava patint una malaltia.

Quan va ser conscient que tenia alcoholisme?

Quan va venir la pandèmia. Passava moltes hores a casa i l’únic que feia era menjar, beure i dormir. Em bevia una o dues ampolles de vi al dia.

Quin ha estat el pas més dur?

Reconèixer que tinc un problema va ser el més difícil. Sense el suport de la meva dona i els meus fills, mai hauria aconseguit estar dos anys i mig sense beure.

El canvi de feina ha estat un punt positiu?

Sí, jo sempre he treballat a pistes, i al sortir, per canviar d’aires, anava a beure amb els companys, està clar que això no em feia gens bé. Actualment treballo en un supermercat i m’he rodejat d’altra gent, un canvi que m’ha beneficiat en molts aspectes.

On i com va fer la desintoxicació?

La vaig fer a un centre de Barcelona que s’anomena CITA. Fan un tractament molt interessant. És la teràpia amb cavalls. També t’ensenyen a agafar una rutina de treball i higiene, és molt important estar ocupat i fer coses per no pensar a beure.

Hi ha factors comuns entre les persones alcohòliques?

Els alcohòlics som persones de rituals, sempre anem al mateix bar i amb la mateixa gent. També som molt manipuladors i grans mentiders. Tant, que ens acabem creient les nostres pròpies mentides i li fem creure als altres.

Està fent algun tractament?

Sí, estic en tractament psicològic i psiquiàtric. A més, m’ajuden molt les teràpies de projecte vida, un grup de persones amb qui ens ajuntem per parlar de la nostra addicció. De tant en tant també vaig a la Unitat de Conductes Addictives. Que faci més de dos anys que no bec no vol dir que hagi deixat de ser alcohòlic, és una malaltia que sempre m’acompanyarà.

Per què hi ha tant estigma al voltant de l’addicció?

Donem per fet que la societat ha de beure, s’anuncia a la televisió, ho veus als bars, etc. En canvi, parlar-ne costa, perquè no és habitual, i la gent no fa el pas, li fa vergonya exposar el seu problema. I s’ha de normalitzar: jo, responent aquesta entrevista, ho estic fent.