Clàudia Riera
“És una sèrie molt sensible, que no va de bons i dolents”
Artista andorrana que va fer el salt a la televisió espanyola amb sèries com Vis a vis o El Internado: Las Cumbres. Ahir va estrenar a TV3 Jo mai mai, el seu nou projecte. Des de l’equip han confiat en la seva faceta artística durant tot el procés de creació de la sèrie.
Clàudia Riera
Què és el que més sorprendrà de la sèrie?
El muntatge, realment pots entrar en aquest univers que creem, en aquesta casa de colònies, i et transporta.
I del seu personatge?
La Mai és una noia molt caòtica que intenta fer les coses bé, però no sempre li surt així, ja que no té les eines per fer les coses bé. Va a la seva i les coses es van donant mentre sobreviu. És un impàs entra l’edat adolescent i adulta. Durant les colònies tindrà un viatge de creixement personal.
Quina és la trama?
Uns joves marxen a una casa de colònies durant l’estiu. La Mai (monitora) és el fil conductor per arribar a les històries personals dels alumnes; descobrirem tot de contradiccions vitals dels joves. És una sèrie molt sensible que no va de bons i dolents, no hi ha cap estereotip.
Doncs la sèrie es defineix per les mancances de cada personatge?
Exacte, al final tot el que arrosseguem cadascun de nosaltres són les nostres carències. Veurem com cada alumne té la seva motxilla, ja sigui pels vincles familiars, la relació amb les xarxes socials, l’acceptació d’un mateix, i d’altres.
Què tenen en comú la Clàudia i la Mai?
La Mai té molt de mi, crec que hauria sigut molt egoista no donar-li una part de la meva energia. Sentim diferent i actuem diferent, però durant tot aquest estiu he après una infinitat de coses gràcies al personatge.
Què li ha ensenyat la Mai?
He après a viure d’una altra manera que a mi m’és molt més sana, m’ha ensenyat a treure el pes de les coses i jo li he ensenyat a ella a responsabilitzar-se.
Tot és tan important?
No, la societat i el sistema ens fa donar pes a moltes coses que són absolutament banals, però ho tenim tan assumit físicament que ens és impossible evitar-ho, després hi ha ansietats, estrès. I en realitat ho tens tot més controlat del que et creus, només has de fluir.
Ha canviat la seva manera de viure la interpretació al llarg de la seva carrera?
La meva manera de veure l’ofici no, però la meva manera de treballar sempre varia. Depenent del personatge i del projecte, fluctua en diferents tècniques o eines. També depèn del moment vital en què em trobi, i el que necessito jo per arribar a aquell personatge.
Cap a on vol dirigir la seva carrera?
Tinc ganes de tornar al teatre i m’agradaria fer cine i obrir-me portes internacionalment.