“Les emocions, si no les atenem, acaben esclatant”

Fa uns anys va viure una experiència propera a la mort.

Tenia 24 anys i estava embarassada de nou mesos del meu segon fill. Un dia vaig anar-me’n a dormir i, a mitjanit, vaig trencar aigües i vam anar a l’hospital. El nen va néixer bé, però de sobte vaig sentir que la llevadora deia: “Se’n va, se’n va!”. I tot seguit vaig perdre el coneixement.

Quant va durar aquell moment?

Molt poc, segons.

Allà, al lloc on va anar, si se’n pot dir així, quan va perdre el coneixement el temps no passava tan ràpid. Què va passar-li pel cap en aquell moment?

Al principi vaig pensar que no tornaria. Vaig sentir una veu que em parlava, una veu ni masculina ni femenina. Era una veu reconfortant. Em deia que no havia de patir per res, que tot estava bé. I aleshores va aparèixer un punt de llum molt potent que s’anava fent gran a poc a poc, fins que va expandir-se fins als confins de l’univers. També vaig veure algunes imatges.

Com ara quines?

Vaig veure un home que contemplava, assegut, com sortia el sol a primera hora del matí, per exemple. I una dona que em mirava fixament, i que era jo mateixa. Vaig veure moltes imatges.

Hi ha trobat alguna explicació?

Es fa difícil posar-hi paraules, explicar-ho en termes racionals.

Recordava res de la seva vida, en aquells moments?

Volia tornar a veure el meu fill, que havia acabat de parir. Volia ser mare.

Quines sensacions físiques tenia?

No sé si dir-ne sensacions físiques és adequat. Perquè el meu cos no hi era. Almenys això és el que em va semblar. Que no hi era. Això sí: tenia una sensació de pau i tranquil·litat immensa. Com si em fongués amb l’univers, amb el tot, amb Déu, com n’hi vulguis dir. Però aleshores vaig anar recuperant les sensacions del cos i vaig tornar a la vida. Era al llit de l’hospital i només havien passat uns instants. Res, a tot estirar uns segons. La llevadora em va dir que tot havia anat molt ràpid.

Ha treballat durant molts anys en el món de l’educació, a Alemanya, i dona molta importància al treball de les emocions. Per què?

Les emocions, si no les atenem, acaben esclatant. I de vegades ho poden fer d’una manera violenta. Són com un nen petit que vol cridar l’atenció dels pares. Si l’ignoren, farà un crit ben fort perquè l’atenguin. Amb les emocions, el cos ens vol dir coses importants. Cal aprendre a escoltar-lo atentament.