“El llibre és gràcies als periodistes culturals de l’època”

Per què va decidir escriure ‘Olor de sofre’?

Va ser un encàrrec del Xavier Rebés que va participar al Centre Cultural en la segona etapa, l’havia presidit. Va veure que la història del Centre Cultural s’estava oblidant i llavors em va encarregar escriure el relat d’aquest centre.

Per on va començar?

Buscant sobre el Centre Cultural, fent entrevistes. N’hi ha 26 al llibre, hi ha moltes veus. I també anant a l’hemeroteca, perquè no tothom recordava les dades concretes.

I després?

Aleshores vaig començar a buidar molta premsa dels anys 70 i allà sí que trobava dades, documents i de tot. Vaig anar obrint el focus i el que havia de ser només la història del Centre Cultural es va acabar convertint en una crònica dels anys 70, de la cultura, de la llibertat d’expressió i, al final, de la llibertat en general.

Què va significar el Centre Cultural en aquella època?

Llibertat, desig de canvi, desig de reformes, contacte amb la cultura i amb el pensament de l’exterior i cosmopolitisme.

Quant va durar el procés de documentació?

Bufa... Molt, però a més no va ser un procés seguit. Tinc una feina i una família i entremig hi ha hagut aturades. Rebés em va fer l’encàrrec el 2015, així que uns vuit anys.

Gràcies a qui ha pogut aconseguir tota la informació necessària?

Sort dels periodistes culturals de l’època com la Rosa Mari Sorribes, el Pere Miquel Fonodella i la Joana Viusà, entre d’altres, que anaven documentant tota l’activitat de concerts, de teatre, de música, de prohibicions, i fins i tot de conferències que feia el Centre Cultural.

Mencioni’m algun límit de l’època que plasmi a la crònica.

N’hi ha molts, eren uns temps molt contradictoris i, a més, sense legislació aquí a Andorra. Un exemple seria el concert de Lluís Llach que els batlles i els veguers van prohibir.

Per què?

Doncs perquè hi havia hagut problemes amb un concert de Paco Ibáñez amb anterioritat i no volien que es repetís l’episodi.

‘Olor de sofre’, per què aquest títol?

El títol no és meu, ve d’unes declaracions del Josep Farràs, que va ser el primer que vaig entrevistar. Em va explicar que el centre a vegades no estava ben vist per les autoritats, i em va dir: nosaltres fèiem olor de sofre (infern-dimoni). Em va agradar, era molt representatiu.