Kike Pérez, Músic
“El jazz és una barreja perfecta entre l’ordre i la llibertat”
Nascut a Barcelona i criat a la Seu d’Urgell. Va fer la carrera a l’Escola superior d’estudis musicals, al Taller de músics. Toca la bateria i des dels 16 anys que s’hi dedica professionalment. Demà actua a la plaça Coprínceps en el marc del Festival internacional de jazz.
Kike Pérez
Quan va començar en el món de la música i com van ser els seus inicis?
Des de ben petit ja formava part de les petites agrupacions de cultura popular de la Seu d’Urgell. El meu germà sempre ha escoltat música a casa. Amb 12 anys em van apuntar a l’escola municipal de música de la Seu i allà em vaig fixar en el meu professor, l’Arnau Obiols.
I gràcies a ell va voler estudiar música?
Per a mi era el meu ídol. Em va explicar que hi havia acadèmies de música i que si m’agradava podia fer-ho. M’explicava que volia entrar per estudiar música i que hi havia poques vacants. Ho va aconseguir i el tenia com un heroi.
Doncs va seguir els seus passos per poder acabar estudiant el que volia?
Sí. Des de llavors ho vaig tenir molt clar. Amb 16 anys vaig començar a tocar en directe amb diferents formacions. Allà va ser quan vaig tenir molt clar que em volia dedicar a la música, tampoc valia per a una altra cosa.
Quan va començar a guanyar diners per tocar?
Tenia 16 anys quan vaig començar a substituir l’Arnau, el professor de bateria. En aquell moment ell feia concerts per la Cerdanya, però com que es va endinsar en els estudis algunes vegades no hi podia assistir.
Com és viure del que li agrada?
És molt difícil ser independent només amb la música. Primer has de tenir un suport familiar o d’amics. Per poder viure de la meva passió he hagut d’estar molts anys demanant ajuda als pares per pagar-me el pis de Barcelona.
Quan ja en viu, què ha de fer?
Per estar en l’escena artística t’has de mantenir. He d’estudiar un mínim d’hores cada dia i escoltar música contínuament. Hi ha molt esforç.
Per què el jazz?
És una ramificació que ho permet gairebé tot. Un dia vaig veure Aprendiz de gigoló, de Woody Allen, i allà surt molt la música swing. Va haver-hi una frase que em va agradar, el jazz és una barreja perfecta entre l’ordre i la llibertat.
El seu referent?
Jordi Gardeñas.
Com creu que l’estil podria ser més reconegut?
És un cúmul de factors, però avui tot ha d’entretenir ràpidament. Quan li ensenyo una cançó a un alumne veig que no té paciència. Passa amb qualsevol disciplina artística mínimament elaborada.
Com és participar en el Festival internacional de jazz?
És un plaer, ho posen tot molt fàcil.