El paradís blau sense mar

Durant el viatge al Marroc vam conèixer molta gent. La parella que ens va dur gratuïtament de l’aeroport a Fez, el taxista amb qui vaig intercanviar mandarines per plàtans o el venedor ambulant a qui li vaig comprar dos llibres de George Orwell a Chefchaouen. El que més recordo, però, és aquest paradís blau sense mar.

Chefchaouen, o Chaouen, situat al nord-oest del Marroc, és com caminar per una barriada antiga andalusa a causa dels seus carrerons estrets amb les cases a tocar del carrer. Les façanes dels domicilis i els edificis d’escassa altura pintats de blau cel transporten a un laberint de socs, carrerons, portes, olors i molts colors en què l’estètica retrotrau a una pel·lícula de Disney on només sembla que hi hagi cabuda per a la vitalitat i la felicitat. És una ciutat que necessita un parell de dies per ser gaudida amb profunditat, per aprendre el camí de tornada al riad a través dels comerços i els venedors ambulants que conviuen entre turistes d’arreu del món perquè el turisme és, gairebé únicament, la forma de subsistència d’aquesta població.

Chefchaouen va ser fundada el segle XV pels berbers, que van triar un territori impressionant envoltat per les muntanyes del Rif, on es van refugiar els moriscs i jueus expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics. Aquesta és la raó, possiblement, per la qual la part antiga de la ciutat s’assembla a un poble andalús. Cal recordar que va ser considerada ciutat santa i fins a l’any 1920 va ser una destinació prohibida per als estrangers que no professaven la religió musulmana.

Hi ha dues teories sobre el color blau. La primera és que aquest color espanta els mosquits i l’altra és que amb aquest color els jueus distingien del color verd que representa la cultura musulmana. Però en aquest paradís vist des dels ulls estranys, que és un dels grans epicentres turístics del Marroc, també hi ha pobresa i massificació –difícilment es trobarà un espai lliure de visitants. La ciutat és com una obra de teatre representada pels locals en què tot balla i es mou per complaure el turista. En aquest sentit, l’essència de la zona és la seva gent, la seva proximitat i afabilitat. No està de més contribuir a la seva supervivència amb un simple record, els quals sovint estan fets de fusta i amb la precisió d’un cirurgià