Una concentració del món

Portbou és un punt final i el final sempre és una concentració del món: hi trobaràs el bé i el mal. Un crim estranyíssim –el de la noia de Portbou, una turista italiana– i una platja magnífica d’aigua tèbia i arena de pedretes, arena agradable. Portbou queda lluny de tot, però tothom hi arriba. Tothom que hi vol arribar, és clar. Per aterrar en aquest poble fronterer de l’Alt Empordà cal reunir voluntat. Els visitants poden arribar-hi des de baix (Figueres) o des de dalt (França).

Jo vaig entrar-hi pel nord francès, per un accés de carreteres corbades que et fan descendir fins a la badia. Venia de Cotlliure, de patir una calor amarga. Vaig travessar llogarets turístics (Banyuls, Cervera...) abans de veure la frontera i dir-me que Portbou ja quedava a pocs minuts. La curiositat per explorar el lloc sempre m’havia picat: certa inaccessibilitat i una estació de tren històrica i estratègica. Havent-hi arribat, vaig adonar-me que la temperatura era encara més alta, més feixuga.

El poble es pot dominar a peu. Tenim una única platja central des de la qual s’estiren els carrers que duen al centre (tot i que, a l’estiu, el centre, és clar, és la primera línia, el passeig marítim; no el busquis en un altre lloc). Passejava pels carrers interiors, força buits i del tot ordinaris, fins que vaig arribar a dos punts culminants de la visita: l’estació de tren i l’església de Santa Maria. Totes dues queden a la part alta del poble i totes dues són força grans pel que fa a la dimensió del poble. Era agost i pels voltants de l’estació i de l’església escassejaven els visitants. Tothom era a la part baixa, de remullada. Un parell més de punts insòlits són el cèlebre pàrquing del final de la rambla de Catalunya i l’edifici de l’ajuntament, que sembla una comissaria i pràcticament toca l’aigua del mar. I justament des d’aquest punt (el consistori), un pot arribar al port a través d’un passeig curt.

Recordo Portbou –i així vull que sigui– com un destí de final d’estació, sense continuïtat, amb tot el misteri que això implica, amb la inquietud de passar per un lloc on ningú acaba d’ensenyar la cara real. No es menja ni bé ni malament, a Portbou. Els turistes (francesos, sobretot) hi són presents, però no empipen. La gent ve a buscar-hi descans i aïllament. S’hi pot trobar –us ho asseguro– calma i protecció. I, si en voleu més, baixeu a Grifeu.