Clàssic, però imprescindible

Molt bé, d’acord. Destacar Temple Bar en una visita a Dublín no és gaire [gens] original, però tampoc tindria sentit, ni perdó, no visitar ni recomanar fervorosament aquesta zona. Va molt més enllà de l’establiment, de l’arxiconegut The Temple Bar, perquè, bàsicament, aquesta zona nocturna i recreativa de Dublín rep el mateix nom que el massificat lloc de reunió cervesera i de demanda de pintes –si poden ser Guinness– cada cinc segons. Perquè, hem de ser sincers, no cal ser un apassionat ni un amant exagerat de la icònica beguda negra del tucà per gaudir de la visita ni per assaborir una cervesa.

A The Temple Bar s’hi ha d’anar per respectar els mites, perquè val la pena trepitjar el seu terra –cada cop més enganxós, tot s’ha de dir– i perquè per molt al·lèrgic que un sigui, cada cop més, a les concentracions de molta gent en espais reduïts sempre és curiós trobar algú que parli el teu mateix idioma –se sentia sovint el català per allà. I, evidentment, ve de gust llepar-te el bigoti tacat de la crema de la Guinness cridant el Don’t look back in anger d’Oasis que, en aquell instant, un grup està versionant al seu minúscul escenari. La llegenda urbana diu que el nom del pub ve pel barri, que sempre s’ha dit Temple Bar, però depèn a quin irlandès li ho preguntis o del seu estat etílic, et girarà la versió com un mitjó i et jurarà per Bono i pels U2 que va ser el barri qui va adoptar el nom d’un establiment que és allà passant-les de tots colors des de l’època prehistòrica. Hi ha més pubs a la zona –potser millors–, hi ha turistes, molts, restaurants –alguns ben pintorescs–, comerços, pastisseries, carrers de pedra, però, i això és evident i agradi o no, ben pocs bars desprenen la màgia i la flaire d’història del Temple. En quin local, si no, estava inspirat aquell Temple andorrà del carrer del Fener? Opinions també n’hi ha per a tots els paladars, bàsicament perquè és un lloc emblemàtic, massa turístic, que està molt bé per anar a fer-se la foto que després penjaràs a Instagram, que saps que els preus són excessivament elevats, que et costarà déu i ajuda arribar a la barra, i que, potser, vindrà algú que, precisament per tot això, no ho recomanarà. Si ets conscient on vas, per què hi vas i els ets i uts que comporten un lloc que és tòpic fins a l’avorriment, si tot això ho acceptes, creu-me que val molt la pena i que el somriure no el perdràs ni l’endemà.