Un ‘imperium sine fine’

Enlloc com a Roma la història i el mite es fonen en una unitat inextricable. Realment és possible traçar amb exactitud els confins que separen l’una de l’altre? Podríem comprendre el passat de la ciutat si decidíssim prescindir de la llegenda?

En el llibre primer de l’Eneida Júpiter, rei dels déus, promet a Roma un imperium sine fine, un imperi sense fi, sense límits en l’espai i el temps. Avui sabem que Virgili (70 aC-19 aC) va escriure el poema èpic sota el patronatge del primer emperador, August (63 aC -14 dC). Ja feia dos segles que Roma havia iniciat l’expansió territorial més enllà de la península itàlica. Tot i això, convé no oblidar que les guerres civils havien debilitat el règim polític anterior, la República, fins a l’extenuació. Refeta la unitat civil gràcies a l’autoritat de l’emperador, calia recuperar els vells anhels de governar tots els pobles de la Terra. S’hauria acomplert el somni si Virgili no hagués recordat als romans el destí que els havia estat reservat per Júpiter? No es pot fundar un imperi sense poetes.

Caput mundi. Roma va ser fidel a l’oracle de Ròmul –recollit per l’historiador Titus Livi (59 aC-17 dC) a la monumental Ab urbe condita, crònica de la ciutat des de la fundació fins a la fi de la República– i va esdevenir la capital del món. Les ruïnes del Fòrum, centre polític, religiós i econòmic de Roma, en són un testimoni aclaparador. I què podríem dir del Colosseu i el Panteó d’Agripa? Han passat mil·lennis des que van ser erigits i se’ns continuen imposant, altius, majestuosos i sublims com els déus.

L’Imperi Romà d’Occident va dissoldre’s al final del segle V dC, assolat per la corrupció, la inoperància de les institucions, la divisió interna i les invasions bàrbares. A l’Orient, amb capital a Constantinoble, encara va sobreviure un mil·lenni més, fins que el 1453 van conquerir-lo els otomans.

Tot i que el règim polític vigent durant quatre segles a Roma va morir, la idea imperial cantada per Virgili ha perdurat fins avui en l’Església catòlica. A pesar de l’avenç de la secularització des del Renaixement, la Santa Seu continua essent fidel al propòsit de fer arribar a tota la humanitat el missatge salvífic de l’Evangeli i, alhora, no ha renunciat a exercir el poder temporal. Pot semblar-vos que el que dic és massa abstracte. Res més lluny de la veritat. Si mai visiteu la Basílica de Sant Pere i els Museus Vaticans ho entendreu de seguida.