La residència dels déus

La meravella davant l’espectacle de l’ésser és un tret compartit per la humanitat. Tots els homes per naturalesa desitgen saber, afirma Aristòtil al començament de la Metafísica. El que no és tan universal, em fa l’efecte, és la creença, pròpia de l’home fàustic occidental, que un dia –no saben ben bé quan serà– la seva voluntat no trobarà cap obstacle.

És per això, penso, que ens costa de comprendre per què hi ha altres pobles que encara respecten temerosos les velles prohibicions. Els occidentals no podem deixar de concebre-les com una antigalla, com un prejudici o una superstició a què les comunitats tradicionals s’aferren perquè temen el progrés. Perquè els domina la irracionalitat. Permeteu-me que posi en dubte el valor d’aquest judici.

Els tabús religiosos són els que han impedit fins ara que el Gangkhar Punsum –la muntanya més alta de Bhutan– hagi estat mai escalat. Situats a una alçada de 7.570 metres sobre el nivell del mar, el cim se situa al límit fronterer entre el regne budista –de la branca Vajrayana, amb un alt component esotèric i místic– i el Tibet, sota administració xinesa.

Bhutan va obrir-se al turisme a mitjan anys 70 del segle XX. Tot i que durant uns anys va autoritzar les expedicions alpines, el 1994 va prohibir els ascensos a més de 6.000 metres sobre el nivell del mar. Les autoritats, amb aquesta decisió, volien calmar la població. Els bhutanesos sempre han contemplat les muntanyes amb temor i reverència perquè creuen que són el lloc de residència dels déus i esperits. Nou anys deprés va prohibir-se qualsevol activitat de muntanyisme.

Hi ha qui deu dir que els costums atàvics dels butanesos són aburds. Si penseu en els greus problemes de massificació i contaminació que afecten els cims més alts de la Terra, potser haureu de donar-los la raó. “Conservar les antigalles tant se puga; perquè encara que algunes pareixen a primera vista ridícules, és perquè no penetram bé sa finesa”, diu la màxima 21 del Manual Digest.