Cap al fons de l’abisme

Quan llegeixes el primer llibre de la Commedia no pots evitar pensar que l’Infern és exactament tal com el descriu Dante. La capacitat de síntesi del florentí és tan extraordinària que sovint només amb un parell o tres de tercets (les estrofes de tres versos amb què es basteix tota l’arquitectura del poema) en té prou per construir una imatge inoblidable. No és casualitat que l’obra hagi inspirat tants i tants artistes en set segles d’història.

Deixeu-vos estar d’expedicions a l’altra punta del món i d’escapades de cap de setmana a una capital europea. Si preneu la Commedia i comenceu a llegir, us adonareu que mai abans no havíeu viatjat de debò. Us recomano fer-ho en la llengua original. Amb molta paciència i l’ajuda d’un diccionari especialitzat (l’Enciclopedia dantesca de la casa Treccani és una obra de consulta de referència) la tasca no és tan difícil com sembla. L’esforç, us ho asseguro, val la pena.

Què és l’Infern? En llenguatge col·loquial, se sol utilitzar el terme per descriure el patiment intens, prolongat i injust a què és sotmesa una persona o una col·lectivitat. La intuïció popular està, en part, equivocada. Si bé és cert que les penes dels damnats als turments infernals són terribles i eternes, també ho és que són justes. “La justícia mogué el meu alt factor: va fer-me la divina potestat, la summa saviesa, el primer amor”, diuen els versos inscrits a la porta de l’Infern. Les condemnes infernals són justes perquè són la garantia que les transgressions orgulloses de la voluntat divina en la vida terrenal seran indefectiblement castigades.

L’estructura de l’Infern és un con invertit enfonsat a les entranyes de la Terra. En els primers cercles (n’hi ha nou en total) trobem els luxuriosos, els golafres, els avars i els pròdigs, els iracunds i els peresosos. Són els culpables d’incontinència, els pecadors menys allunyats de Déu. Més avall trobarem els qui van actuar amb malícia: primer els violents i, al fons del l’avenc glaçat, els qui van abusar del do més preuat, la raó, per trair els qui confiaven en ells.

Encara que no ens ho sembli, la Commedia és una catedral de paraules plena de llum i esperança. Si hem d’enfrontar-nos als nostres dimonis, ens diu Dante, no és per quedar-nos atrapats en el remordiment, sinó per aprendre de l’error i, si Déu vol, emprendre el viatge cap al cel.