“Turtle, turtle!”

Aquest estiu s’estan fent sentir més que mai les veus que alerten dels perjudicis de la massificació turística, adobades amb les manifestacions en diferents ciutats espanyoles, potència mundial d’aquesta indústria. Les mobilitzacions conviden a la reflexió; és absurd demanar vets per als visitants –algú es planteja prohibir que la gent viatgi o tallar una font de creixement econòmic?–, però no hauria de ser desgavellat demanar cert ordre, que l’expansió del sector econòmic no acabi perjudicant qui hi viu i remoure les consciències dels que viatgen, instant-los al respecte per la destinació. Indonèsia és una de les perles del sud-est asiàtic amb més tirada occidental i especialment per l’efecte Bali, una de les 17.000 illes de l’arxipèlag més gran del món. Però aquest racó no va de Bali, sinó de tres illes molt petites a les quals s’arriba via Bali, les illes Gili, concretament de la de mida mitjana de les tres, Gili Air. A Gili Air estan prohibits els vehicles de motor, però els carrers sense asfaltar es poden recórrer a peu o en bicicleta, per donar una idea de les seves dimensions. És un lloc ideal per passar un parell o tres de dies després d’algunes jornades recorrent qualsevol de les veïnes de majors dimensions (també s’hi arriba via Lombok, la que defineixen com la nova Bali encara verge), i si es busca tranquil·litat i un lloc on practicar submarinisme o la versió senzilla, per a tots els públics, l’esnòrquel. El que passa quan un lloc recòndit està relativament a prop d’una destinació de primer ordre és que comença a deixar de ser-ho. Trawangan, la major de les tres, és la que està concentrant els negocis d’oci nocturn, però Air no ha explorat aquest tipus de lleure. Els pocs carrers al voltant del port són els que concentren algun restaurant i cafeteria inspirada en ambient occidental, però uns quants carrers més enllà pot ser perfectament factible sopar sense carta i el peix pescat aquell dia a la brasa, sense més pretensions. La concentració més gran de visitants forans és possible trobar-la a l’aigua; una sortida en barca i la parada per veure les estàtues submarines instal·lades a quatre metres de profunditat un dia d’agost pot suposar topar-se amb un grapat de nedadors amb tubs que acaben fent estampida quan algú crida: “Turtle, turtle!”, per anar a la cerca de l’animal. Són aquelles coses que es poden fer millor, oi? Allà les tortugues no són pas cares de veure.