“La història sonora ajuda a connectar amb la teva vida”

Com és el taller de musicoteràpia?

Són sessions setmanals en les quals estic durant quatre hores a la planta. Atenc pacients de manera individual a la seva habitació i durant aquestes sessions treballo amb la guitarra, la veu i també porto algun instrument de percussió i melòdic.

I quina és l’estructura de les sessions?

Treballo amb la història de la persona, ells m’expliquen quines cançons els agrada cantar, quina música els agrada, i les cantem, canten ells i jo també. I aquesta és l’eina que més treballo perquè la història sonora ajuda molt a connectar amb la teva història de vida.

Com la reben els pacients?

Molt bé, la veritat. Tenen una llista dels pacients que tenen ingressats i els demanen si volen rebre sessions de musicoteràpia. Tinc la llista amb l’odre que he d’atendre els pacients.

Com se sent col·laborant amb l’ONCA en aquest projecte?

N’estic molt agraïda i em sento afortunada que hagin apostat per la musicoteràpia i per aquest projecte.

I com és compartir l’experiència amb Joan Hernández?

Perfecte, molt fàcil. Tant amb ell com amb l’equip de l’ONCA, que m’ho han facilitat sempre tot. Ha sigut un plaer construir aquest projecte amb ells.

Pensa que aquest projecte es podria fer a d’altres llocs on aniria bé?

Sí, com per exemple a la unitat de cures intensives i a l’espai d’oncologia. Al final la música li arriba a tothom i fer musicoteràpia pot ser molt interessant.

Com ha sigut la seva trajectòria professional en aquest àmbit?

Molt bonica. Vaig començar treballant amb infants a la unitat d’oncologia pediàtrica i cirurgia pediàtrica a Granada i d’allà vaig marxar a Vitòria a treballar amb la gent gran. Vaig estar més de sis anys a les residències públiques de persones grans de l'Institut Foral de Benestar social d'Alaba. També vaig acompanyar a l’etapa de final de vida molts pacients.

Ha estat dur estar al costat de tota aquesta gent?

La mort és una situació per la qual passarem tots i no se’n parla suficientment, és poc visible a la nostra societat. Crec que són moments molt bonics per poder acompanyar la gent. Són moments de vulnerabilitat i és molt important acompanyar els pacients.

Ha après moltes coses d’ells?

Infinites. Tenen tantes vivències i tanta història de vida que només escoltant-los ja aprens. És una part de la població a la qual no dediquem el temps que es mereix perquè vivim massa ràpid.