Yngvild Aspeli, Actora, directora de teatre i titellaire
“Crec que els humans necessitem els monstres”
Nascuda a Noruega i formada a França, el 2 de novembre presenta a la sala de festes del Complex d’Encamp ‘Dracula. Lucy’s dream’, una versió lliure del mite en què els actors interactuen amb els titelles, la música i les videoprojeccions.
Yngvild Aspeli
Què troba més inspirador del mite de Dràcula?
Dràcula és fascinant perquè s’endinsa en les qüestions existencials de la humanitat. En tot moment i arreu del món podem trobar històries de vampirs o de morts vivents, és un mite que perviu i apareix a totes les cultures. Crec que els humans necessitem els monstres –coses a les quals tenim por, mites que cristal·litzen les nostres pors i somnis– per donar sentit al món.
Per què aquesta història és rellevant avui dia?
La història s’endinsa en qüestions de vida i mort, de desitjos prohibits i de pors profundes. Ens permet mirar el costat més fosc de nosaltres mateixos, allò que amaguem a les ombres de la nostra ànima. Com podem mantenir a ratlla les nostres addiccions i hàbits autodestructius, com podem fugir del paper de víctima. La història s’obre al vampirisme de tota mena, a la manipulació en tots els àmbits –mental, físic, social–, i desafia els mecanismes de control sobre les nostres vides.
La seva adaptació posa el focus en la Lucy, la primera víctima de Dràcula.
La Lucy és un personatge interessant perquè és complexa i polièdrica. És dolça, innocent i maltractada, però també és monstruosa, forta i despietada. M’interessa la complexitat humana. No som només una cosa o l’altra. Sempre mantenim l’equilibri entre la llum i la foscor. També he volgut revisitar la història de Dràcula amb una perspectiva diferent i femenina per explicar la història des d’un altre punt de vista.
La difuminació dels límits és un leitmotiv de l’obra.
El joc entre actors i titelles, l’escenografia i les videoprojeccions em permeten crear una narració que és com un mirall. Veus una imatge i després es trenca en altres imatges. Se’t presenta una veritat i després es fragmenta en moltes altres veritats possibles. És una història sobre la recerca del que és correcte i incorrecte, perillós i emocionant, bo i dolent, en un món d’informació, sentiments i situacions en canvi constant.
Sol combinar diverses expressions artístiques en els seus espectacles.
Per a mi els titelles no hi són per substituir els actors, sinó per poder oferir un llenguatge més ampli en què els titelles poden fer el que els actors no poden i viceversa. Sempre aplico el mateix principi. Algunes coses només pot expressar-les la música, de vegades el vídeo pot crear una experiència que l’escenografia és incapaç de provocar. Es tracta de conjuminar les expressions artístiques, crear un nou llenguatge que expliqui una història amb tots els sentits.