“Mai hauria pensat que deixaria el futbol tan d’hora”

Tot plegat ha estat amb motiu d’una certa desmotivació que he anat arrossegant durant un temps i després d’adonar-me que el futbol ja havia deixat de ser una prioritat a la meva vida. Un cop acabats els estudis i havent tornat a Andorra, la feina [soc responsable de màrqueting] és ara el més important.

I per què li arriba aquesta desmotivació?

Fa dos anys, en plena Nations League, em vaig fer un esquinç de turmell que es va anar complicant. Sé que no és una lesió molt greu, però el procés és molt llarg i em va deixar tocada. La temporada passada em vaig fer una altra lesió [un cop molt fort a la tíbia] abans de viatjar amb la selecció i, tot i que físicament em trobava molt bé i còmoda, també em va afectar.

Va ser només problema de les lesions?

Un cúmul de circumstàncies. Les lesions em van fer perdre el fil de la selecció, la recuperació va ser lenta i dura i, un cop em vaig recuperar, vaig entrar a la convocatòria dels dos darrers partits del Preeuropeu. Em trobava bé, però no vaig tenir ni un minut ni davant Grècia ni les illes Fèroe i no m’ho esperava.

Quan pren la decisió de penjar les botes?

Mai hauria pensat que ho deixaria tan jove, però els objectius professionals que m’havia marcat ja eren una mica incompatibles amb el futbol. Necessitava dedicar més temps a la feina, i cap al setembre ho vaig tenir molt clar. Ha estat una decisió dura i he plorat molt, perquè no entenia per què el futbol ja no significava el mateix de sempre per a mi.

Jugar a l’Enfaf no li hauria agradat?

Clar que m’ho vaig plantejar. Vaig acabar la finestra amb la selecció i em vaig agafar l’estiu per estar tranquil·la i reflexionar, perquè la motivació no era la mateixa. Durant aquells mesos, ja vaig notar que no trobava tant a faltar el futbol, però al setembre vaig anar a un parell d’entrenaments amb l’Enfaf i em vaig adonar, definitivament, que no tenia la il·lusió i les ganes per seguir.

Es pot considerar la fi d’una etapa?

El que he viscut al futbol, amb la selecció, amb l’Enfaf i tota la gent que he conegut, no ho canviaria per res. Vaig debutar amb 17 anys amb l’absoluta, a Lituània, i hi tinc infinitat de bons records. Estaré sempre donant suport a les noies i, evidentment, ara les segueixo com a aficionada.

Què li van semblar els triomfs contra Gibraltar?

Vaig veure els partits, sí, i m’ho vaig passar molt bé. Me n’alegro moltíssim per elles.