“Tenim molts recursos dins nostre i no ens n’adonem”

Per què Lapònia?

Vaig tenir un accident greu de moto un dia abans de fer una travessa en kitesurf. A l’hospital em vaig adonar que el que trobava a faltar era diversió de tipus 2, que en anglès diuen fight to fun, i en veure fotos per Instagram de Lapònia vaig decidir que volia creuar-la tota sola amb l’estel i els esquís.

Llavors no podia ni caminar.

M’havia trencat totes les costelles, la clavícula, l’omòplat... El més greu va ser el taló. Tenia una fractura oberta i la pell es va morir. Van haver de reconstruir-lo amb la meva cuixa... pensar en Lapònia era com una espècie de somni, però em va donar una direcció.

I això va facilitar el procés?

Per poder realitzar el viatge havia de fer el màxim per recuperar-me. Potser no ho aconseguia, però tenir aquesta aspiració em feia anar a totes i no quedar-me a mitges.

Només d’intentar-ho ja estem en camí.

Exacte. No és tant l’objectiu en si. Tenir la direcció em donava l’energia per avançar i després era més una qüestió de gaudir del procés, aprendre coses i intentar divertir-me.

Quin era el repte més gran?

La incertesa més gran era saber com reaccionaria el meu peu, però tot era nou per a mi. Fins al moment, mai havia dormit en una tenda al mig de la neu.

I el moment més difícil?

Un dia se’m va vessar gran part de la benzina que duia per fondre neu, escalfar-me, menjar... Tenia dues opcions, caminar 50 quilòmetres o arriscar endinsar-me a veure si hi havia vent. En el darrer cas, si no me’n sortia havia de demanar ajuda i em sentia culpable.

I què va fer?

Endinsar-me.

Va necessitar ajuda?

Vaig aconseguir sortir-me’n. Però vaig passar dues nits... no em quedava gaire aigua i no podia fer-la servir per escalfar-me i dormir calentona.

Quin va ser l’aprenentatge?

Que tenim molts recursos dins de nosaltres i no ens n’adonem. Donem massa importància al que ens envolta i podem ser feliços amb ben poc. El fet de retornar a les necessitats bàsiques com menjar, respirar, escalfar-te, et fa relativitzar molt.

I després del viatge es va presentar per ser astronauta.

Vaig arribar a la fase final, però em van rebutjar pel peu.

I llavors?

Vaig adonar-me que el que m’agradava de ser astronauta era aprendre i inspirar. Així neix el projecte LEI’LAB. Vull inspirar i donar eines als joves perquè persegueixin els somnis.