Alicia Valdés, Politòloga
“Un sistema econòmic com aquest no busca la igualtat”
Té 32 anys. Autora del llibre ‘La política del Malestar’, va estudiar Ciències Polítiques especialitzant-se en filosofia i compta amb un doctorat en Humanitats. Avui a les 19 hores s’unirà al fòrum de diàleg Filant Xarxes, que se celebra al Centre d’Art.
Alicia Valdés
Avui participa en el fòrum ‘Repensar la pobresa’.
Ens trobem en uns moments en els quals hem de repensar molts conceptes, tant el de feina com el de pobresa. Molta gent tot i tenir feina es troba al llindar de la pobresa.
És un fenomen nou?
S’està expandint cada cop més. Ho veiem en la dificultat, no tan sols del sostre, sinó, per exemple, en el fet d’accedir a alimentació saludable. És un bon exercici parar-nos a reflexionar i pensar on som.
Com aconseguim un futur més equitatiu?
Contínuament reforcem el sistema capitalista i hauríem de començar a cercar alternatives.
En tenim?
Existeixen diferents espais que treballen amb economies col·lectives o socials. Podem parlar de moneda social o de cooperatives de vivenda. És cert que no podem acabar amb el capitalisme d’una plomada, però això no ens ha de desactivar.
Què són les cooperatives de vivenda?
No hi ha només d’un tipus, algunes treballen amb sòl públic, on la propietat funciona de manera diferent, altres funcionen amb un fons comú. El que destaca és que són iniciatives col·lectives en lloc d’individuals o privades, i s’està demostrant que funcionen millor que un préstec hipotecari.
Les dades diuen que la gent gran té més risc de pobresa.
Els sistemes amb els quals treballem acostumen a ser adultocèntrics. El subjecte model és adult i no es pensa en les necessitats d’altres col·lectius com els joves i la gent gran, que queden fora del diagnòstic que es fa en l’àmbit social i les polítiques que s’implanten.
Un altre sector en risc és el monoparental.
La pobresa té nom, té edat, té un color... Depenent de qui siguis tens més risc. Això el que demostra és que els treballs reproductius, com la criança, no són remunerats. S’entén que és un deure i es produeix una feminització de la pobresa.
Hi ha conseqüències?
Hi ha dues lectures. D’una banda, que el subjecte ideal és un home que treballa en un sistema productiu i no ha de cuidar ningú. En economia feminista, un treballador xampinyó: sembla que surt de sobte, que no ha de ser cuidat, ni cuidar, i no respon a relacions humanes.
I la segona?
Que un sistema econòmic com aquest necessita persones que cobrin menys perquè altres cobrin més. No busca la igualtat. En l’àmbit mundial hi ha països que són espoliats perquè altres estiguin millor.