L'aigua maleïda

Febrer del 2004, Aigües d’Arinsal atura la producció i comença un llarg període de set anys d’administració judicial que va acabar amb la fallida de l’empresa després de tancar el procés judicial. Maig del 2016, Aigües del Pirineu, que havia decidit reobrir la font d’Arinsal tres anys abans, tanca de nou la planta embotelladora després que almenys 4.136 persones haguessin patit un brot de gastroenteritis a Catalunya per haver begut aigua embotellada a la font infectada per un virus d’origen fecal humà detectat al brollador massanenc. Si en el primer cas van ser disset els treballadors que van perdre la feina, en el segon deu famílies es queden sense lloc de treball per culpa d’una aigua que sembla maleïda.

Com més alta més pura es va convertir en una llegenda que es va fer famosa tant a Andorra com a l’estranger als anys noranta conforme l’aigua de la font d’Arinsal s’obria camí fora de les nostres fronteres. Van ser els anys gloriosos de la marca que es van començar a esgarrar en dos episodis relacionats amb la sosa càustica. El primer l’any 1994, quan tres nens van patir cremades en un restaurant de la localitat alacantina d’Elx després de consumir aigua d’una ampolla d’un litre i mig de la font d’Arinsal. Van tenir cremades a la boca i a l’esòfag i en el seu dia es va parlar d’un possible sabotatge. Qui era director administratiu de l’empresa, Josep Maria Grau, no ho dubtava i parlava directament “d’un sabotatge que algunes persones acostumen a fer amb la intenció, per exemple, de fer xantatge i que ja ha afectat altres vegades altres marques d’aigua mineral”.

Més enllà d’un incident un parell d’anys abans, quan l’empresa que gestionava la font d’Arinsal, Sadamsa, va ser acusada de cremar plàstics a l’interior de la planta, una pràctica prohibida, i que també va desmentir, els veritables problemes per a l’empresa van començar el 2004, quan l’audiència de Barcelona va condemnar Aigües d’Arinsal a indemnitzar amb 73.000 euros un home que va patir cremades a la boca i al coll després d’ingerir a la capital catalana aigua embotellada a la planta de la Massana que contenia, com va passar el 1994, restes de sosa càustica.

Un mes després de saber-se la sentència, el gener del 2004, van començar els problemes per als treballadors de la planta. Els 17 empleats havien deixat de cotitzar a la CASS i de cobrar. Al maig van denunciar que se’ls devien quatre nòmines i ja amb la planta sense produir aigua van presentar a la Batllia una demanda de cessació de pagaments i un arranjament judicial perquè un administrador es fes càrrec de l’empresa amb l’objectiu que el personal pogués cobrar.

Malgrat que la producció estava aturada, els operaris continuaven anant cada dia a la planta perquè no se’ls pogués acusar d’haver abandonat el lloc de treball, ja que no havien estat acomiadats. La fàbrica ja no la gestionava Sadamsa, ho feia Xarxa XL, i l’empresa havia decidit deixar de produir per la impossibilitat de la societat de comprar materials i continuar amb la dinàmica de producció. No eren problemes menors, ja que per impagaments no tenien ni llum ni telèfon. Fins i tot el cònsol major de la Massana, Josep Maria Camp, es pronunciava per lamentar que “només podem fer una valoració negativa davant el possible tancament d’una de les poques indústries d’Andorra i l’única del ram de l’aigua que és justament un dels sectors que hauríem de potenciar”. I ja es començava a parlar que la millor solució “és que algú amb garanties es faci càrrec de l’empresa”.

Un llarg litigi de set anys

Aquella primera demanda, que es va fer a través de la Unió Sindical d’Andorra, va obrir un període de més set anys de litigis i intents de trobar solucions per reconduir l’empresa. Es va calcular en 5,2 milions d’euros els deutes que arrossegava la firma a 82 creditors, la majoria dels quals contrets amb societats distribuïdores estrangeres, i l’empresa valenciana propietària de les màquines d’embotellament va presentar una demanda per impagaments per valor de 600.000 euros.

Tot i això, aquell mateix maig del 2004 una empresa espanyola, Societat de Mediació Internacional (SMI), es quedava la planta i pagava una mensualitat als treballadors. Va parlar de reobrir la fàbrica en un mes mentre negociava amb els creditors d’Aigües d’Arinsal la reconducció del deute. Els treballadors, però, es van negar a acceptar que el pagament dels salaris pendents, tres mesos i mig, es fessin un cop la planta tornés a funcionar, i van exigir el reemborsament de cop dels sous. L’empresa interessada, ara sota el nom de Real State Invest (RSI), es va negar, acostant la planta de la font d’Arinsal a la fallida.

El 16 de juny del 2004, la Batllia decretava l’estat de cessació de pagament, l’arranjament judicial de la societat Xarxa SL, gestora d’Aigües d’Arinsal, i el nomenament de Francesc Badia i David Solana com a administradors indistints i solidaris d’aquest arranjament. El lletrats Joan Miquel Rascagneres i Miquel Julià, en representació dels creditors, farien la feina de controladors. La presentació d’un pla de viabilitat per part de Xarxa SL portava la Batllia a acordar la continuació de l’explotació per un termini màxim de cinc mesos i a condició que els treballadors rebessin els diners que se’ls devia.

Malgrat això, l’administrador de l’empresa, Josep Maria Grau, mostrava la seva intenció de reobrir la planta amb aquests treballadors o amb nous. Ni un mes va durar l’opció, ja que al juliol la Batllia anul·lava el termini per seguir explotant Aigües d’Arinsal i rebutjava el pla de viabilitat.

Paral·lelament, una empresa andorrana, ubicada a Escaldes, s’havia interessat per adquirir la planta, però un any després de la declaració de l’arranjament judicial, el maig del 2005, es feia enrere. Al mateix temps Xarxa SL quedava lliure de tota culpa judicial. Aigües d’Arinsal quedava neta de recursos i disponible per a qualsevol comprador. Els treballadors i el principal creditor van demanar la liquidació, però la Batllia ajornava la fallida per investigar la trama econòmica de la fàbrica.

L’embolic no acabava aquí, el batlle del cas Aigües d’Arinsal, Jaume Tor, dictava la suspensió de pagaments de Sadamsa, l’empresa que inicialment explotava la font, fet que duplicava el deute de la planta apropant-lo als 10 milions. Es parlava de vàries empreses interessades –una de les quals Aigua de Ribes– i el batlle va prorrogar fins al gener del 2007 la declaració de fallida perquè es poguessin presentar ofertes.

L’assemblea de creditors passava a tenir l’opció de decretar la fallida, però a darrera hora Grau presentava una oferta sense avals bancaris. El nom d’European Market’s, la societat interessada, s’escoltava per primer cop, i el seu pla passava per obrir la planta el maig del 2007. No va ser fàcil, l’empresa catalana va anar rebaixant l’oferta conforme el quart d’Arinsal i Causes Pies, propietaris del terreny on se situa la fàbrica, canviaven les condicions. L’oferta inicial havia estat de dos milions d’euros. L’assemblea de creditors finalment la refusava i oferia la planta a una societat francesa, Smart Innovation Europe, a canvi de tres milions. I els plans passaven per reobrir-la el setembre del 2007 i vendre aigua a Àfrica i Àsia.

La societat va fer un primer pagament d’un milió, però el pagaré no es va poder cobrar perquè el banc que havia concedit el crèdit el va bloquejar fins tenir proves de la viabilitat de l’empresa.

El comprador no va aportar mai ni diners ni avals i la paraula fallida va torna al primer pla, tot i que es va mantenir ferm uns mesos més en l’objectiu de comprar la planta. I aquí van aparèixer els maleïts bacteris. Se’n van detectar al brollador. Es va usar clor per desinfectar-lo i en un primer moment en va quedar lliure. Van tornar aparèixer i va ser l’excusa perquè Smart Innovation Europe desistís. Ni el 2008, mentre els creditors negociaven el repartiment dels béns d’Aigües d’Arinsal, ni el 2009, amb litigis amb el quart i Causes Pies, ni el 2010, es va tancar la fallida. L’agost del 2011, finalment, se subhastaven els dar­rers actius. Era l’últim capítol. O més aviat el penúltim. De sorpresa Aigües del Pirineu adquiria els darrers béns de la planta i la reobria el desembre del 2013.

VINT DIES QUE HAN ACABAT (PER SEGON COP) AMB LA PLANTA

El 15 d’abril passat es coneixia que almenys 300 persones s’havien vist afectades per un brot de gastroenteritis en beure al lloc de treball aigua embotellada a la font d’Arinsal. Vint dies més tard, i amb més de 4.100 persones afectades, Aigües del Pirineu anunciava el tancament definitiu de la planta, la ruïna econòmica i financera del negoci i l’acomiadament de 10 famílies. Ho feia després que les analítiques realitzades demostressin que la captació estava contaminada per un no­-rovirus fecal, el causant dels casos de gastroenteritis. Des del primer dia l’empresa espanyola distribuïdora de les garrafes contaminades va apuntar la planta d’Arinsal com a origen del brot. La Generalitat catalana es va apuntar a la teoria pocs dies després, mentre que el Govern la va arribar a desmentir fins que el ministre de Salut, Carles Álvarez Marfany, admetia que l’origen era la font d’Arinsal. La planta havia reobert el desembre del 2013 i el febrer del 2014 va començar a vendre.

CRONOLOGIA

-El gener del 2004 l’audiència de Barcelona condemna Aigües d’Arinsal a pagar 73.000 euros a un home que va patir cremades en beure aigua amb restes de sosa càustica.

-El febrer del mateix any l’empresa explotadora de la planta atura la producció pels nombrosos deutes. Van arribar als 10 milions.

-Els treballadors presenten el maig del 2014 una demanda a la Batllia des­prés de fer quatre mesos que no cobraven.

uEl juny del 2014 la plantilla d’Aigües d’Arinsal de­-mana la fallida de l’empresa i deixa la feina.

-Pocs dies després la Batllia dicta la suspensió de pagaments i l’administració judicial d’Aigües d’Arinsal.

uUn any després tot segueix igual mentre arriben ofertes de vàries empreses interessades a explotar el brollador d’Arinsal.

-El batlle instructor ajorna la fallida per investigar la trama econòmica d’Aigües d’Arinsal. El batlle decreta la suspensió de pagaments de Sadamsa i duplica el deute.

-L’1 de novembre del 2005 es realitza la primera assemblea de creditors. Arriben ofertes que mai no fructifiquen.

-El 2011 se subhasten els darrers béns i els compra Aigües del Pirineus.

-El desembre del 2013 reobre la planta i es prepara per tornar a embotellar.

-Les grans superfícies comercials d’Andorra, el febrer del 2014, són les primeres a vendre l’aigua.