Pere Capdevila
“S'ha d'ajudar i quan ho fas t'ho acaben retornant”
Capdevila té una diversitat funcional i ha dedicat tota la vida a lluitar pels drets de les persones discapacitades i va fundar amida, que va començar treballant des de la il·legalitat
“S'ha d'ajudar i quan ho fas t'ho acaben retornant”
Pere Capdevila és un lluitador nat. El 1978 va patir un accident que li va produir una diversitat funcional, cosa que no li ha impedit lluitar perquè els seus drets siguin reconeguts. Fundador de l’Associació de Minusvàlids i Disminuïts d’Andorra (AMIDA), Capdevila considera que el col·lectiu que representa forma part de la diversitat d’un món que s’ha de construir entre tots. Aquesta setmana, la seva trajectòria ha estat reconeguda amb el premi en memòria a Antoni Rogel 2016 que entrega la Federació Andorrana de Persones amb Discapacitat (FAAD).
Què ha suposat per a vostè que reconeguin la seva trajectòria amb aquest premi?
No volia rebre el premi de cap de les maneres, ni tampoc cap reconeixement. El que jo he fet és una cosa que havia de fer, que m’ha tocat a la vida i ho havia de tirar endavant. És una cosa que la vols per a tu, però també per als altres, ja que el que és bo per a un també ho és per a les altres persones.
Quan vostè va començar la seva lluita personal, pràcticament, no es reconeixien els drets de col·lectius com els que vostè representa. Com recorda aquells primers anys de batalla?
No hi havia res, no estava reconegut cap dret i, per tant, estava tot per fer. Havies d’anar construint i t’ho havies d’anar guanyant tot. Havies d’anar fent una cosa o una altra i anar marcant el camí o bé cap a un costat o cap a un altre.
Quina va ser la seva primera batalla?
La primera batalla que aconseguim guanyar és la de tenir assistència sanitària en el règim de seguretat social. Per poder tenir cobertura havies de ser pensionat. Al final, vam aconseguir la pensió i l’atenció sanitària. Llavors, la pensió era de 4.200 pessetes al mes, ara és de 320 euros.
És suficient aquesta pensió per cobrir les vostres necessitats?
No, no ho és, és simbòlica, però tenim assistència sanitària. A partir dels 66, a part, et donen els diners de la jubilació. Tenim la sort que Andorra és un país petit i coneixen personalment el teu cas i t’ajuden.
Com va néixer la idea de crear l’Associació de Minusvàlids i Disminuïts d’Andorra (Amida)?
Per un costat, vaig tenir l’accident el 1978. D’altra banda, tenia molt bona amistat amb Antoni Rogel, que era una persona molt sensible i vinculada al món social. El 1984, el seu fill, l’Evarist, va tenir un accident. Així, de la nostra necessitat i la d’altres persones va néixer Amida.
Com van ser els primers anys de l’Amida?
Doncs van ser anys molt decisius i complicats, ja que en aquell moment a Andorra estava prohibit el dret d’associació i érem il·legals.
Oficialment Amida neix el 1989, no?
Sí, vam presentar la sol·licitud el 1988 i l’acord de constitució es va aprovar el 29 de novembre del 1989. Però nosaltres feia anys que teníem activitat, i els primers com a il·legals perquè la llei no ho permetia.
Quines són les vostres principals necessitats?
De la mateixa manera que hi ha un jove que mesura un metro vuitanta o altre que fa un metro i mig, també hi ha persones que tenen gossos o algunes que van amb cadires de rodes. Això forma part de la diversitat mundial. Tots som diferents i ho hem d’acceptar. En aquesta societat, tot ho hem de fer tot entre tots i també ens hem d’ajudar els uns als altres.
Així doncs, per vostè és important el treball col·lectiu?
Sí, ens hem d’ajudar i ens hem d’estimar entre tots. L’amor és la tolerància i la consideració cap als altres. I, per això, el que s’ha de fer és ajudar la resta i quan ho fas els altres t’ho acaben retornant.
El Govern es planteja fer una llei d’igualtat.
El Govern vol fer milers de coses. Les coses les hem de fer entre tots. La vida l’hem de construir entre totes les persones d’aquesta societat.