Noces d'argent màgiques

La sala d’actes del Parc Hotel era un formiguer. Tarda de trobades entre gent coneguda i anònima que aprofitava per comentar la jugada i compartir records dels 25 anys d’història del Diari. La meva missió: ulls ben oberts i orelles parades. Tenia l’encàrrec de plasmar sobre el paper el vessant més distès de l’acte. Així que, amb el paper i el boli a la mà, intento camuflar-me enmig de les prop de 500 persones que s’havien reunit allí.

Els aperitius i les copes de cava van anar bé per trencar el gel, i els assistents més petits picaven d’aquí i d’allà mentre esperaven, amb més o menys paciència, l’arribada del Mag Lari. El silenci el va aconseguir el president del consell d’administració de Premandsa, Marc Vila, recordant uns inicis en què “anàvem una mica a les palpentes” i un primer dia de vida amb pluja i amb pronòstics que els donaven “pocs mesos de vida”. Fins llavors, tot formal, institucional. Tan sols un comentari que em va cridar l’atenció. “Per què a la zona de les autoritats tot és tan fosc?”, em preguntava un conegut fent referència als vestits, majoritàriament negres, que lluïen els polítics assistents.

Definitivament el Mag Lari semblava l’esperança més clara per tenir anècdotes i omplir aquestes ratlles.

L’aparició sobre l’escenari, amb fum, llums i música va cridar l’atenció de tothom i no li va costar gua-nyar-se el públic. Fins que va pronunciar les paraules màgiques: “Necessito un voluntari. Millor, una voluntària.” I tothom es va apartar. Una servidora també ho va intentar, però el mag va decidir fer-me protagonista. Ni l’excusa d’“estic treballant” va servir. I cap a sobre l’escenari. Per si no ho havia notat, allà ho tenia: la màgia dels 25 anys! I perquè quedi constància: amics lectors, això no estava preparat.

Afortunadament ni em va fer desaparèixer ni em va tallar per la meitat. I uns minuts després de la vergonya passada, podia tornar al meu lloc, entre el públic i recuperant la llibreta i el bolígraf. Això sí, cedia el pas a un nom conegut: Xavier Altimir. El president de la CEA també es va veure enmig de l’espectacle sense pensar-s’ho. Entre rialles i força entregat va col·laborar en un número en què tothom es pensava veure un rellotge fet miques, però finalment va sortir sencer de dins d’una pila de caixes tancades. L’espectacle va captivar el públic, que es va fer un fart de riure i aplaudir. Una bona dosi de màgia per commemorar unes noces d’argent que sovint han tingut, també, moments màgics.