Tornada a l'escola
Millor a classe que al zoo
Fins a 400 alumnes van viure ahir el retorn a l’escola al centre de maternal i primera ensenyança de la Massana. Com és habitual, entre els més petits, alguns plors en no voler abandonar els pares, i entre els més grans, ganes de retrobar-se amb els amics.
Millor a classe que al zoo
Faltaven pocs minuts per a dos quarts de nou del matí. La Maitane, de 8 anys, acompanyava el seu germà, l’Iñigo, de 2, que s’estrenava al centre. “Tinc moltes ganes de veure els amics i estar amb ells”, assegurava, confessant que una de les seves classes preferides i que tenia ganes de reprendre era la de matemàtiques. Al seu costat, la mare, Otsanda, que assegurava que els nervis només els tenen els infants. “La nit abans els costa dormir”, reconeixia. I no han pensat de fer pont? “Li vaig dir a la Maitane d’anar a Barcelona al zoo, però em va dir que no, que preferia anar a classe i veure els amics”, deia la mare.
L’escena de l’arribada a les portes de l’escola es repetia. I a l’accés per on entren els alumnes de primera ensenyança l’estampa recollia una cua de gent al carrer. Barreja de pares i fills, tots carregats amb motxilles i bosses plenes amb tot el material necessari per afrontar un nou curs. Entre els pares, la sensació que les vacances ja es començaven a fer llargues. “L’estiu és llarg perquè els pares treballem”, manifestava la Sílvia, que insistia que amb la tornada a l’escola “també tornem a la rutina”. I la Mireia i l’Ariadna que, amb 11 anys i una mica de vergonya, explicaven que ja tenien ganes de tornar a classe i retrobar-se amb els companys. “Estem alegres”, hi afegia la Mireia.
Quan els mestres van obrir les portes, entrada decidida i primeres abraçades que demostraven que no només es troben a faltar els companys. Gairebé tres mesos després del darrer dia de classe, alguns infants s’afanyaven a abraçar els mestres que els acompanyaran un curs més.
Una alegria, però, que no era tanta a les classes de maternal. Pares que abandonaven les aules mirant de reüll si el fill seguia entretingut o si, per contra, s’havia adonat que ja no tenia el pare al costat i per tant havia arrencat a plorar a tot volum. “Veurem si aquest any no plora, perquè l’any passat...”, explicava la Marta Cristina sobre la seva filla Sara. El problema? “Amb tres mesos de vacances passen molts dies a casa i després es fa difícil”, admetia.
Amb més convenciment o menys, però, tothom va anar fent cap al lloc que li tocava. Recerca de classes passadís amunt, passadís avall, però a les nou del matí pràcticament tothom era a lloc. “Digueu bon dia, agafeu lloc i seieu amb el company que vulgueu”, explicava una de les mestres. Amb els alumnes asseguts, s’anaven tancant les portes i els 400 infants de l’escola encetaven les classes.
