Més enllà del tabac

Govern està estudiant la viabilitat del cultiu de nabius al Principat. Emparant-se en la llei del 2000 que preveu ajuts per a la recerca per diversificar l’agricultura, ha destinat 153.000 euros de la partida del 2016 a l’estudi que està realitzant l’Associació de Pagesos i Ramaders del Principat d’Andorra (APRA). De moment ja s’han seleccionat les parcel·les, s’estan acabant de condicionar i, a l’octubre, es plantaran cinc varietats diferents de nabius. Caldrà, però, esperar quatre anys per obtenir-ne els primers resultats i saber si els país està fet per a aquest fruit.

El tabac continua sent la principal font d’ingressos per als pagesos d’Andorra. Malgrat el descens de la superfície agrícola destinada a aquest us al llarg de la darrera dècada –ha caigut un 15% fins al 2013, tot i que ara es manté estable–, les darreres xifres d’Estadística assenyalen que el 7% dels camps d’Andorra són de tabac. El sector aporta el 35% dels ingressos del pressupost del país.

Entre els productors de tabac, però, hi ha preocupació per si Andorra no pot defensa “les particularitats” de l’acord duaner en les negociacions amb la Unió Europea. “Si mai s’acaba aquesta planta d’or tot desapareixerà”, assegura Simó Duró, fabricant de tabac i ramader, tot afegint que “esperem que es pugui mantenir, però tinc dubtes. I, insisteixo, si cau la pagesia, rebrà una clatellada que tindrà conseqüències a la resta de sectors”.

Des de Govern, la ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó, mira d’apaivagar l’ambient. “És comprensible aquest neguit perquè l’acord s’està treballant. Però el Govern ja ho ha dit suficients vegades: això, en principi, és una línia vermella i s’està treballant en aquest sentit, per preservar al màxim l’acord duaner”.

Ara bé, l’agricultura andorrana té més sortides més enllà del tabac? Calvó assegura que sí. “S’ha de mirar de trobar productes que ens identifiquin, que ens donin un valor afegit. Cal trobar petits nínxols per diversificar les explotacions, però conscients de les limitacions de la zona”, diu la responsable d’Agricultura.

Un 4% d’Andorra és superfície agrícola. “I s’ha anat mantenint al llarg dels darrers anys. Algunes parcel·les augmenten, altres disminueixen. Hi ha diversos motius per a la rotació dels cultius. De vegades és el mateix pagès que ha anat redistribuint les parcel·les o el fet que l’arrendament també pot variar”, hi afegeix la ministra.

Unes explotacions que van a l’alça són els horts. Des de Can Sona, Aurea Pons reconeix, però, que “és complicat” viure del camp. A banda de l’horticultura, Pons té ous i el seu objectiu és anar augmentant la producció “fins tancar el cercle de la casa de pagès de tota la vida. Ser autosuficients”. Però per assolir-ho cal saltar molts obstacles. D’una banda, apel·la al fet que el clima del territori i la manca de maquinària “limiten la producció”, a més del fet que “no tenim subvencions. A Andorra el petit productor ho té difícil”.

Pons va apostar per la producció ecològica quan, després de ser mare, es va començar a interessar per l’alimentació sense químics. “Viure d’això? A mi no em surten els números, visc de la meva feina de geòloga”. I és que, a més de la barrera de l’elevat “cost” que li suposa la producció, ha de lluitar contra “la desconfiança del consumidor, que li costa de creure que siguin aliments ecològics. En el nostre cas no hi ha un segell de qualitat”, lamenta.

Antònia Parramon, de Casa Gendret, conrea fruits del bosc i elabora confitures. Després de sis temporades, explica que “aquest any la cosa ha anat molt malament. El temps no ha acompa­nyat i en un país d’alçada com el nostre costa molt. El clima et limita molt la producció”, explica. En el seu cas, però, sí que viu de l’agricultura “però perquè tinc tabac. Si no, no podria. Seria impossible viure dels fruits del bosc. Dubto que algú pugui”, hi afegeix.

Joan Visa, propietari del celler Casa Beal, sintetitza la situació de l’agricultura a Andorra amb una frase: “El tabac és rendible. La resta és més de cor que de cartera.” Visa té tabac, ramaderia i vinyes. El seu vi Cim del Cel 2012 va ser guardonat amb la Great Gold Medal de la prestigiosa Internacional Wine Guide, seleccionat entre més de 200 cellers de 27 països diferents. I, malgrat tot, tampoc viu del vi. “És una feina molt sacrificada que t’ha d’agradar. Però aquí, a Andorra, és molt difícil. Cal molt de temps, estudis, molta dedicació. I ho hem fet tot sense ajudes, només amb capital privat. Hi ha altres cellers que sí, però jo no”, afirma.

Tampoc s’ha beneficiat de les subvencions públiques Carles Verdaguer, propietari del celler Mas Berenguer. “No estarien de més, però tampoc m’ha agradat mai que m’imposin restriccions”, diu el viticultor. Com els seus companys de sector, apunta el “sacrifici” i les condicions climatològiques com les grans barreres. També critica la manca de suport per part del consumidor local. “Fem més vi per a fora que per a la gent d’aquí”, lamenta.

2,5 milions en ajuts

Duró creu que cal “un turisme de qualitat que consumeixi aquest producte de qualitat que fem a Andorra. Fins ara estàvem embor­ratxats pel tabac i no pensàvem en altres coses”. Com els seus companys de sector, atribueix a les condicions climatològiques i al poc “pressupost per al medi ambient, que comporta una manca de subvencions”, els principals factors que comporten que a Andorra no acabi de quallar res més enllà del tabac.

Davant la crítica pels ajuts, Calvó recorda que aquest any s’han destinat 2,5 milions d’euros al sector. I la voluntat és anar a més. Avança que, de cara al 2017, s’incrementarà la partida amb ajuts als prats de dall, “però més relacionat amb la biodiversitat”, i s’està estudiant una possible subvenció per a la recuperació de les parcel·les d’erm, és a dir, aquelles que no es treballen per les seves dificultats. “Estem treballant en un reglament per poder recuperar una part d’aquests terrenys donant un ajut al pagès per tal que pugui compensar aquestes dificultats”, hi afegeix.

Calvó, però, insisteix en el fet que les subvencions han d’anar lligades a la qualitat i, per tant, cal un segell que així ho assenyali. Posa l’exemple de la carn de vedella, “i ara ho estem fent amb el vi. Però per a un ajut com aquest calen obligacions”.

L’executiu també té intenció de crear un segell de qualitat per a la patata, malgrat el fracàs de la societat Sabors i Aromes. El seu portaveu, Albert Casal, ha avançat aquesta setmana al Diari que si no hi ha canvis el mes vinent es liquidarà completament la societat. L’empresa no ha pogut afrontar l’endeutament que té acumulat i lamenta el poc suport que ha rebut la patata autòctona.

Calvó apel·la a la manca d’un segell de qualitat que pugui cor­roborar al consumidor les garanties de la patata, el motiu pel qual Govern no ha pogut donar un cop de mà econòmic “directe” a la societat. Sí que ho havia fet indirectament i, el 2014, mitjançat un ajut a un “pla de millora” per a la societat. Van ser 50.000 euros. Fora d’aquí, Calvó insisteix que legalment no es podia fer més. L’alternativa era un segell de qualitat que pogués atribuir-se al producte i, amb la qualitat “demostrada”, accedir a les subvencions hauria estat possible. Però, segons la ministra, malgrat demanar suport a l’empresa per establir-ne els barems, “mai hi va haver retorn”.

Tot i el tancament, Calvó assegura que volen que aquest segell de qualitat vegi la llum i, per tant, seguir apostant per la patata com a alternativa als cultius “sempre que hi hagi pagesos disposats a plantar-ne”. I és que recorda els esforços que s’han fet “i que cal aprofitar”. Govern va destinar prop de 150.000 euros a l’estudi sobre la viabilitat de la patata i les plantes aromàtiques.

I el futur?

I a la lluita per diversificar un sector que ha de trobar encara “el producte que l’identifiqui”, s’hi afegeix la successió. “No hi ha una generació jove que segueixi la tradició”, lamenta Duró. També Pons es posa a si mateixa com a exemple: si no fos per la consciència per una alimentació “sana i ecològica” que va adquirir amb el naixement de la seva filla, estra­nyament hauria seguit els passos dels pares i seguiria a la casa de pagès. Govern diu que és conscient d’aquest problema. De moment, amb el comú de Canillo –una de les parròquies més afectades per la situació– i l’associació de pagesos, han començat un “projecte amb les persones implicades” per mirar de posar fil a l’agulla i garantir la supervivència d’un sector que, insisteixen, pot anar més enllà del tabac.