“Hem de veure què pot fer el discapacitat, no què no pot fer”

Dirigeix des de fa tres anys l’escola especialitzada aplicant canvis d’organització, amb més usuaris i personal i l’objectiu de donar més pes als desitjos de treballar o trobar altres opcions per a l’usuari. Assegura que els més de sis milions de pressupost permeten funcionar molt bé i tenir les finances sanejades, en declaracions a COPE Andorra-AD Ràdio.

S’havien detectat mancances en l’atenció que calia corregir?

Més que mancances és que tot s’ha d’actualitzar i quan hi ha un canvi com va passar fa tres anys és evident que intentes millorar l’eficiència i la gestió del centre, i actualitzar tot el que és l’atenció en matèria de discapacitat. Hem fet recerca de professionals, experts, per veure com s’està treballant en d’altres llocs, nosaltres ja havíem començat a introduir-nos dins d’aquest model però hem fet contactes molt importants que ens ajudaran a desenvolupar i consolidar el model d’atenció integral i centrat en la persona, que estem en una primera fase d’implantació.

Quants alumnes té el centre?

Parlant de persones amb discapacitat que atenem, ara uns 488. Desplacem tots els professionals en matèria de discapacitat per donar tota l’atenció especialitzada a les escoles. Tenim uns 200 professionals.

Hi ha suficient personal, perquè hi ha usuaris que necessiten molta dedicació?

Afortunadament el centre té molts recursos humans i la ràtio professional-persona que s’està atenent és bona en comparació amb d’altres centres.

Els usuaris són molt variats, hi ha moltes problemàtiques?

Atenem tota mena de discapacitat, d’intel·lectual a sensorial i de desenvolupament, i tenint en compte que Andorra és un país petit sí que pots trobar en una aula diferents discapacitats. El que tenim són dues auletes d’educació especial i tota la resta d’infància i adolescents que s’atenen estan a les escoles, amb el model inclusiu de la política educativa d’Andorra. Amb els usuaris que s’atenen a l’escola intentem al màxim fer-hi activitats dins de la comunitat. És un fet que n’hi ha que es fan al centre, teràpies, intervencions rehabilitadores, tenim els mitjans i els recursos, la piscina, una aula d’estimulació sensorial, la fisioterapeuta, la terapeuta, però tot el que es pugui fer fora és millor i tenen tot el dret a desenvolupar-se amb la comunitat.

Alguns dels col·lectius de persones que necessiten atenció especialitzada consideren que a l’Escola de Meritxell es barreja massa problemàtica distinta i això no ajuda a progressar.

Ara mateix diria que la situació és diferent. Quan parlem de nens amb discapacitat estan a les escoles, barrejats amb els alumnes. Sí que potser en algun moment hi ha petits grups de treball amb discapacitats diferents, però busquem que el nivell de competència sigui semblant. Fem una avaluació prèvia per fer grups flexibles en funció de les possibilitats de cada nen i poder potenciar al màxim les seves capacitats. És evident, però, que en llocs més grans hi ha la possibilitat de tenir un grup per a cada problemàtica, i Andorra té la seva especialitat.

Creu que sempre és possible la inclusió de les persones discapacitades a l’escola?

Crec que s’ha de potenciar la inclusió màxima de tots els nens als entorns naturals i ordinaris. Hi ha d’haver també alternatives per als que necessiten una intervenció sociosanitària important que no es pugui donar en un moment a l’escola i, per tant, hi ha d’haver altres estructures, però partim de la base que tot nen ha d’anar a l’escola i tots els tractaments i l’estimulació s’han de donar a l’escola, bressol primer i ordinària després.

Hi ha debat sobre si adaptar el ritme d’aprenentatge a l’aula a un nen discapacitat fa que la resta no progressi.

La inclusió és una manera de convivència de tots els nens i que vegin que hi ha diversitat, i és un bon model de tolerància, de respecte i de vida, i l’Escola de Meritxell aposta per la inclusió al 100%. No es retarda el ritme perquè en una classe hi ha diversitat i les metodologies actuals van en el sentit d’adaptar l’aula de manera que cada nen vagi al seu ritme, i crec que no hauria de passar i que no passa.

La inserció social passa per la laboral. L’entrada al mercat laboral és el camí perquè se sentin part de la societat?

La inserció social ha d’estar en tots els àmbits, en el laboral, l’educatiu, que aquesta persona pugui participar en qualsevol activitat de la comunitat des que neix fins que es fa gran. No és que si puc anar a l’empresa tinc inserció social.

Però s’obren noves vies?

Sí, però no tothom pot anar al mercat laboral i hem de treballar perquè tothom tingui l’oportunitat d’inserció social i perquè és un dret. És veritat que els que puguin anar a una empresa tenen més contacte i una situació més normalitzada. Els nens van creixent i en funció de les seves competències potser s’orienten més cap a una inserció laboral o cap a una altra alternativa que doni resposta a les necessitats i els seus desitjos. Això és molt important perquè fins ara tot era les necessitats, l’especialista que sap orienta, fa el programa i pot ser molt estimulador i molt bo però, què vol fer aquesta persona, realment cap a on vol anar i què vol escollir com a projecte de vida? Aquesta filosofia és la que impregna tota la institució i el gran repte de transformació.

Necessiten una guia important per orientar-los?

Sí, però ha d’estar en el seu lloc, de vegades molta guia limita, doncs anem a veure les habilitats, les competències i les possibilitats, no la discapacitat. Anem a veure què pot fer, no què no pot fer.

Molts col·lectius es queixen que la inserció laboral no funciona com hauria de funcionar.

Hi ha moltes empreses que han col·laborat i col·laboren, però és cert que s’ha de fer un esforç més per inserir més persones amb discapacitats i forma part d’un canvi de model de la inserció laboral. Vam introduir la figura del prospector per poder buscar empreses i dinamitzar tot aquest mercat i, d’altra banda, és un canvi important que Agentas com a tal pràcticament no existeix i estem dins del Servei d’Ocupació. El personal especialitzat que feia l’avaluació i el suport laboral depèn d’un itinerari d’Ocupació i és un avenç important i una normalització.

Les empreses haurien de tenir una quota obligatòria de discapacitats pel total d’empleats?

Podria ser una via que es fixés que s’han de contractar tantes persones, podria activar una miqueta tot aquest procés.

Quants discapacitats podrien treballar i no troben feina?

Ara tenim 175 persones a les quals donem suport i crec que hi ha un volum important que no troben feina. Totes no passen per l’escola i crec que les mesures s’han d’adoptar en un paquet per com reactivar la contractació de persones amb discapacitat i valorar si realment cal una mesura coercitiva o es pot impulsar, i suposo que n’hi ha d’altres.

Els beneficis fiscals?

Podria ser i ja s’està treballant des dels ministeris pertinents.