reportatge
Deu anys tancada a casa
Una comunitat de veïns alerta al raonador del ciutadà que del pis on vivia una dona n’emanava fortor, no treia les escombraries i hi havia bosses de menjar penjades a la porta del domicili durant hores que les hi proporcionava un veí del mateix edifici.
Deu anys tancada a casa
La desconfiança cap a la resta de persones és el que va portar una dona a aïllar-se a casa seva durant deu anys. En aquest temps, de fet, només va sortir un cop de casa. “La forma de vida de la interessada era totalment anòmala i preocupant”, va manifestar el raonador del ciutadà, que va matisar que la situació s’agreujava “quan s’hi afegia la barrera cultural i idiomàtica [era angloparlant] així com la desconfiança que demostrava envers qualsevol persona, institució o administració, extrem que comportava que ni tan sols permetés a la seva mare entrar al domicili”.
Tot plegat, implicava que tingués una dependència absoluta per l’abastiment d’aliments o de serveis mèdics. Sí que disposava de fons suficients per finançar serveis bàsics com ara l’electricitat, l’aigua o la calefacció, però un veí era qui li proporcionava aliments: unes bosses de menjar que podien restar hores penjades a la porta. Aquest fet, juntament amb la ferum provinent de casa pel fet que no llençava les escombraries és el que va portar una veïna, en nom de tota la comunitat, a formalitzar una queixa al raonador del ciutadà el 2016 i arran de la qual es va obrir un expedient. Entre els veïns, a més, existia el temor que “en algun moment pogués obrir l’aixeta del gas i fes volar l’edifici”, segons recull l’informe anual de la institució.
La situació de la dona va plantejar un dilema a les autoritats: havien d’entrar al domicili o preservar el seu dret a la intimitat? Segons la Carta Magna i el Tribunal Europeu de Drets Humans només es pot violar un domicili per preservar la seguretat o salut.
Aquesta, però, no era la primera vegada que les autoritats es trobaven amb aquesta situació, ja que la preocupació per la manera com vivia la denunciada ve de lluny. El 15 de juliol del 2008 ja es va demandar la dona per les condicions en les quals vivia, però la causa es va arxivar el maig del 2009. El juny del 2012 va entrar un informe del servei de policia a la Batllia. Es va concloure que “de la documentació obrant no se’n desprenia que la demandada, ni tampoc la seva mare, es trobessin actualment en una situació en risc o representessin un perill que fes necessària l’adopció de mesures tuïtives” i es va tornar a arxivar la causa.
El gener del 2014, es van acumular tots els expedients en una sola causa i es va resoldre que els serveis socials del Govern fessin un seguiment de la demandada i s’assegurés que es garantien les necessitats bàsiques. L’assistent social, davant la impossibilitat d’entrar al domicili, es quedava a la porta, on veia que de manera desinteressada un veí del barri li portava el menjar. El problema es va agreujar el juny de l’any passat quan la mare de la dona va haver de ser ingressada a l’hospital, cosa que implicava un “risc vital imminent” de la denunciada.
Davant la situació, el raonador “va voler remarcar la manca d’actuació d’aquesta Batllia”, així com “la inacció dels òrgans judicials i la incomprensió del veïnat davant la inèrcia del poder judicial”. A més, va valorar que no s’havia seguit un protocol personalitzat per part dels serveis socials per intentar treure la dona de la reclusió. L’expedient obert a causa de la denúncia veïnal conclou que finalment la Batllia havia instat Afers Socials a fer les actuacions pertinents per posar fi a la situació i si no podia, com a mínim proporcionar-li productes bàsics que pogués requerir. També va demanar que un treballador angloparlant visités diàriament el domicili per solucionar el problema de la brossa.
ELS LLADRUCS NO SE SANCIONEN
Un home va trametre una queixa al Raonador Ciutadà perquè anys enrere van obrir a pocs metres de casa seva una gossera i, suposadament, “el soroll dels animals es feia insuportable a qualsevol hora del dia i la nit”. El Raonador, però, va observar que existeix un buit legal davant aquesta situació i no es pot sancionar. Primer de tot, perquè el fet que els gossos bordin no forma part d’una activitat comercial, i per tant no es podria parlar de contaminació acústica. Al mateix temps, en la normativa vigent de tinença i protecció d’animals no es fa referència als nivells acústics de les emissions vocals dels animals. Així mateix es va considerar que no es veu motiu sancionador perquè els lladrucs d’un animal no són constants ni de la mateixa intensitat, com sí que ho poden ser altres sorolls pertorbadors.