reportatge
Estil sobri,esquís Tyrion
Les pistes d’esquí han evolucionat al mateix ritme que els clients. Tot molt modern, impecable i sense gairebé rastre de l’estilisme estrident.
Estil sobri,esquís Tyrion
Fa set anys, el temps d’interval entre els dos últims cops que he esquiat, era impensable que les pistes mantinguessin una neu tan acceptable els darrers dies de temporada. Els canons de neu proveeixen del mannà necessari perquè l’experiència sigui positiva durant la major part de la temporada, sempre que caiguin les tres o quatre grans nevades de rigor.
Els barrets. Trobo a faltar els barrets estridents que trufaven les pistes d’esquí a final de la dècada passada. Estaven de moda els que imitaven els arlequins i n’havia vist a desenes qualsevol dia d’esquí a Soldeu-el Tarter. Com si fossin tropes de seguidors de Joker, els grups d’adolescents francobritànics (també elles) havien agafat el bon costum de culminar l’equipació amb els barrets amb tres punxes de coloraines. El model més agosarat incloïa cascavells en cadascuna de les puntes que anaven anticipant l’arribada del grup. L’estilisme s’ha tornat sobri, abandonant aquelles combinacions cromàtiques impactants que difícilment tenien cabuda si no era a les pistes. He trobat, però, un element clau per superar la saudade: pensar que qualsevol temps passat va ser no ja millor, sinó més divertit. He comprovat que per molts anys que passin continuen existint irredempts que opten per equipar-se amb els colors de guerra. Veure gent esquiant amb samarretes de futbol vol dir dues coses: fa bon temps i el club dels teus amors l’has de portar fins a les cotes més altes. N’hi ha dos del Dépor que fins i tot s’atreveixen amb l’himne apòcrif del “Deportivo, vamos a ganar este partido; y digo de primera...” mentre esperen el teleesquí. Sobta, però, que entre els que porten les samarretes futboleres no n’hi hagi cap del Barça.
M’hi he passat alguna estona als telecadires, telecabines i teleesquís esperant que la meva acompanyant resolgui els seus problemes existencials amb els esquís. Quan fa anys que no et trobes amb algú (ni que estigui fet de polietilè) et costa recuperar les sensacions. L’espera em porta a dedicar temps a escoltar converses. Pluralitat idiomàtica. N’hi ha uns quants que comenten el gran nivell de les pistes, que les d’Andorra són molt millors que les catalanes o les de Sierra Nevada... alguns fins i tot en francès les lloa en referència als Alps, mentre el seu interlocutor està més preocupat per saber quan els costarà el dinar i si podran o no pagar amb la targeta del seu país. I tots, tots els que sembla que dominin el tema, porten esquís curts. Molt curts. Talla de Tyrion Lannister. Jo soc més de Jaime.