Atractiu turístic
Tocar el cel i emmudir
L’espectacle del Cirque du Soleil retorna al circ de sempre per conquerir les altures amb equilibris d’impacte i números a l’aire que deixen sense alè.
Tocar el cel i emmudir
Cossos esvelts que llisquen com fulles per les barres dels gronxadors. Dolces fades que amb els salts d’una barana et deixen sense alè, amb l’ai al cor, i quan aterren t’adones que senzillament havien aixecat el vol. Equilibris de vertigen que, sostinguts només pel cap o per una mà, semblen impossibles, fins a
meravellar. El quebequès Benjamin Dupont va pensar, i molt, en els cims d’Andorra per crear un espectacle del Cirque du Soleil inspirat en les altures, on una petita somiadora queda encisada pels núvols i emprèn un viatge que vol ser estel·lar. D’aquí neix l’espectacle Scalada Stelar que es va estrenar ahir davant de 5.000 persones que van omplir l’espai muntat a l’aparcament del Parc Central de la capital. Amb un cel amenaçador, l’envelat era una garantia –de no mullar-se, no pas de no passar fred–. Un cop dins, no importava el temps que fes a fora. L’espectacle de llums i colors atrapava i l’important era deixar-se endur.
Dupont, director artístic de l’espectacle que es podrà veure al país fins al 30 d’aquest mes, va recórrer als elements clàssics del circ per conquerir les altures. L’estil electrònic de l’Scalada de l’any passat, amb tocs d’impacte a través dels efectes especials i la tecnologia de darrera generació, se substitueixen ara pel circ de sempre: gronxadors, cadires i barres que servien de trampolí per a tot tipus de salts, equilibris, cabrioles i balls. Ni rastre tampoc de les picades d’ullet al país que l’obra de Mukhtar Omar Sharif Mukhtar va recollir amb imatges de paisatges d’Andorra. No és el d’aquest any un espectacle de pantalles ni de LED. Tampoc dels tripijocs tecnològics que barrejant realitat i animacions en tres dimensions jugaven amb els artistes mentre deixaven sense alè l’espectador. Enguany és el torn dels cossos torçant-se i precipitant-se fins a l’ensurt. De fer el pi sobre una corda, de deixar embadalit enfilant-se cadira a cadira en un equilibri que gairebé fa patir i de colpir amb exercicis corporals portats al límit.
Si amb Mukhtar el públic emmudia endut per uns números d’avantguarda, ara el crit és menys vigorós i no tant per la sorpresa de la gesta, sinó més per reconèixer el mèrit de l’esforç, tret d’alguns moments d’impacte. El Cirque recupera les altures amb actuacions que meravellen per la facilitat amb la qual els cossos es passegen per l’aire a través d’escenaris voladors. Com la roda de la mort final que va acabar provocant l’èxtasi amb no només aplaudiments, sinó crits d’espant i admiració, els primers i els darrers embats del públic en un espectacle salvat i arrodonit pels salts finals que la parella d’acròbates feien als dos cercles mortals. I mireu si els artistes van arribar a tocar els núvols, com volia la somiadora de Dupont, que la funció va acabar donant la benvinguda a la pluja.
ULTIMANT ELS PREPARATIUS ABANS D'ENTRAR EN ESCENA
Un cop dalt de l’escenari, cadascú té les seves tasques assignades i sap què ha de fer. La concentració és màxima. Però els integrants de la companyia també tenen el seu recinte per trobar moments distesos i comentar les jugades de la jornada. Alguns operaris aprofiten per recuperar forces a l’hora que sigui després d’haver deixat l’escenari enllestit abans de l’actuació. Mentrestant, tres hores abans d’entrar en escena, els artistes es maquillen. Uns es pinten sols guiant-se amb unes fotos penjades davant del mirall i els altres s’ajuden mútuament. Els operaris fullegen els apunts amb aspectes tècnics. Tot ha de quedar clar abans d’actuar.
