Salut mental vol que es filtrin les consultes des d'atenció primària

La doctora insisteix que “a tot arreu s’intenta que una patologia que és menor la pugui veure la primària”, però entén les reticències que pugui generar en els metges de capçalera si consideren que no tenen prou coneixements. Reticències que creu que s’haurien de salvar amb una comunicació fluïda entre primària i especialistes. “El procés hauria de ser que nosaltres ajudéssim els metges de família i els pediatres en aspectes de formació, de ser accessibles per fer interconsultes”, exposa. Canvis que no són “d’un dia per un altre” i que provoquen dificultats pel fet que cada professional treballa al seu despatx i amb els seus horaris, afegeix. Insisteix, però, que “la voluntat la tenim, de fer el que faci falta”, i a més, no només amb els metges que finalment siguin referents, sinó amb tots els professionals. “Penso que ens hem de coordinar amb tothom, una altra cosa és que amb el metge referent hi pugui haver uns criteris més protocol·litzats”, argumenta.

Abordatge integral

Garcia Parés afegeix un altre argument per defensar la participació dels de capçalera en les patologies menys greus: la confiança que els pacients tenen en ells. “De vegades a la gent li costa molt presentar-se a salut mental i demanar ajuda, i en canvi els és més fàcil fer-ho amb el metge de família”, i destaca l’aspecte positiu que pot suposar en la detecció precoç de patologies com ara la depressió per evitar-ne l’agreujament. De la mateixa manera, veu bé que els psicòlegs estiguin convencionats amb la CASS –“entenc que no pot ser una aixeta oberta, sinó que ha de ser amb condicions determinades, criteris, un nombre de visites x”, diu– una demanda d’aquests professionals que també s’ha de resoldre amb la reforma sanitària. Advoca per “l’entesa” de tots els professionals que treballen en salut mental per tractar pacients que en gran part tenen una malaltia crònica i que requereixen “un abordatge el més integral possible”. Per tant, “si no hi ha una gestió integrada i una continuïtat al llarg de la vida d’aquesta persona, no l’estem atenent com se l’ha d’atendre, perquè hem de procurar no només tractar-li els símptomes, també que hi hagi un traspàs d’infantojuvenil a l’edat adulta correcte, que hi hagi un treball de recuperació en els casos de baixa funcionalitat, una connexió amb Afers Socials, però també amb Ocupació o amb el sistema legal”.

Altres recursos

A infantojuvenil s’han posat en marxa recursos com ara l’hospital de dia de dilluns a divendres o el servei de rehabilitació, a banda que les consultes externes han agilitzat els temps per a donar visites. Pel que fa als adults, i quant a les consultes externes, la cap de salut mental argumenta que caldrà comprovar els resultats de la reorganització, però “crec que segurament ens farà falta algun altre professional”. La comparativa entre el 2015 i el 2016 dona un nombre similar d’usuaris, però en canvi, l’any passat va baixar la xifra de visites a unes 6.900 pel que fa a les 7.600 del 2015.

El servei també té un hospital de dia per a persones adultes, que va tenir 45 usuaris l’any passat, però Garcia Parés admet que s’han de fer altres plantejaments, entre els quals “parlar d’un recurs residencial per a persones que estan més estabilitzades i que no necessiten estar ingressades a un hospital psi­quiàtric fora del país anys i anys”. El perfil d’usuari seria el de persones amb poca autonomia, “per exemple per a la cura de la seva pròpia salut”. “No dic que el cent per cent de malalts pugui estar aquí, però n’hi ha d’altres que sí que hi podrien estar i seria millor i més econòmic per al país”, afirma.

VIDEOVIGILÀNCIA PER "SEGURETAT"

Les càmeres a salut mental han aixecat polèmica els últims mesos, que s’ha volgut resoldre a través de la Llei de drets i deures dels pacients, aprovada recentment i que estableix que es poden usar per motius de seguretat i de salut. Fins a la data s’estan emprant a les anomenades habitacions de contenció, per a pacients, adults o menors que travessen una crisi greu. “La videovigilància està orientada a aspectes de seguretat, que el pacient no atempti contra la seva vida ni que agredeix algú altre”. La doctora entén el conflicte entre drets, però insisteix que “estem formats per protegir, per ajudar, per salvar de riscos”, i que això és el que es pretén amb les càmeres. La manera de procedir és demanar el consentiment a la família del pacient o a ell mateix, però també es pot sol·licitar l’autorització de la Batllia si no hi ha el permís del malalt o l’entorn i es considera que hi ha perill. La doctora va indicar que estan pendents d’elaborar un protocol un cop s’ha resolt ja la part legislativa. Sense aquest protocol, per “ara ho limitem a casos que són més fàcils d’entendre per tothom”. La metgessa afegeix que malgrat estar instal·lades només funcionen quan hi ha una problemàtica amb un pacient.

LA XIFRA

1200 dones. Eren aproximadament les registrades com a pacients del servei de salut mental l’any passat. Són bastant més que homes, que se situen en el mig miler. Aquesta proporció entre pacients homes i pacients dones és un canvi respecte el que succeeix a infantojuvenil, on són més abundants els usuaris masculins.