El Superior resol que un fill no ha de pagar el cost de la residència del pare

El març del 2012, el fill va deixar de pagar les despeses del pare fins al dia de la seva mort i la direcció del centre va decidir presentar una demanda a la Batllia reclamant un deute de 122.641 euros. La sentència va considerar provat l’existència dels impagaments i que era el fill, com a tutor legal, qui els havia de saldar. El batlle, però, va assenyalar que la residència només podia reclamar les despeses dels darrers tres anys, xifra que no s’inclou en l’escrit del tribunal.

El fill va presentar una demanda al Tribunal Superior reclamant la desestimació de la demanda presentada per la residència. Considerava que tot i que ell havia acordat amb la direcció del centre l’estada del pare a la residència, ho va fer actuant en nom del seu progenitor i que per tant no havia d’assumir el deute deixat pel mateix.

La sentència del Superior assenyala que malgrat que la signatura que consta al peu de la sol·licitud d’estada del pare a la residència és del fill, això no comportaria que automàticament es pogués entendre que havia contractat els serveis del centre en nom propi, sinó més aviat que ho havia fet en nom del pare, que era qui se’n beneficiava, però que atesa l’edat avançada i la malaltia que patia el progenitor va ser ell qui va omplir la sol·licitud i la va signar. Els magistrats també recorden que els rebuts anaven a nom de tots dos i que en totes les comunicacions amb la residència el fill mai parlava en nom propi sinó que actuava en el seu rol de principal de la família.

El Superior posa en relleu que, en principi, “cal pensar que ningú assumeix els deutes d’un altre a menys que es demostri que existeix un pacte en aquest sentit, o que el que paga està obligat a fer-ho legalment i, per tant, cal presumir que els diners utilitzats per pagar un deute són del deutor encara que no els administri”.

Els magistrats consideren que el processat només hauria de respondre del deute si el centre hagués demostrat que el difunt l’havia nomenat hereu i que aquest hagués acceptat els béns sense benefici d’inventari. Cal recordar que dir sí a una herència a benefici d’inventari implica que la responsabilitat de l’hereu en els deutes del difunt queda limitat a l’import dels béns del llegat. La sala posa en relleu que no està acreditada l’acceptació d’una possible herència, però que com a fill té dret a rebre la legítima, conjuntament amb la seva germana. El fet que existeixi el deute pot comportar que es vegi reduïda la legítima, però mai que hagi de respondre amb el seu patrimoni.

El Superior desestima la demanda en considerar que aquesta s’hauria d’haver dirigit contra els ignorats hereus del pare i si el fill fos un d’ells hauria de respondre amb els diners rebuts. I en el cas de no haver acceptat el llegat a benefici d’inventari, pagar amb el seu propi patrimoni.