Justícia
La justícia avala que BPA no cotitzés la suposada quitança d'un empleat
La CASS reclamava l’abonament de 115.000 euros més una sanció de prop de 165.000
La justícia avala que BPA no cotitzés la suposada quitança d'un empleat
Una empresa està obligada a cotitzar per tots els conceptes que acompanyen el salari d’un treballador: el propi sou, primes, complements, gratificacions i d’altres remuneracions en espècie, així com indemnitzacions i quitances. Així ho marca la normativa de la Seguretat Social, que també especifica que “no es computen en la base de cotització” ni propines ni gratificacions de clients, les “liberalitats” de les empreses, les dietes o despeses de viatge i la participació per part del patró en el finançament d’un pla complementari de jubilació de la persona assalariada. Normativa que ha recollit una sentència del Tribunal Superior per justificar per què considera que Banca Privada d’Andorra no havia de cotitzar les quantitats que va lliurar a un treballador en el període en què va gaudir d’una excedència voluntària i, posteriorment, amb motiu de l’extinció de la relació laboral. La CASS reclamava 115.176 euros en concepte de la cotització d’aquestes quantitats més 164.994 per recàrrec. El Superior, però, sosté que la reclamació no procedeix perquè les quantitats entregades van ser una “mera liberalitat” de l’empresa.
La Batllia ja havia fallat contra la Seguretat Social en la sentència de primera instància després que la representació del banc formulés recurs a la reclamació econòmica de la CASS, feta l’agost i setembre del 2015, quan aquest ja estava intervingut. La parapública va fer recurs al Tribunal Superior argumentant que empresa i treballador havien signat el març del 2012, quan es va extingir la relació laboral, un document que era “en realitat una quitança” i, d’altra banda, que “amb independència que el comiat fos forçat o no, la compensació va ser abonada amb el propòsit de donar per finalitzat el contracte laboral de l’assegurat, i aquesta compensació no pot ser considerada una liberalitat”. La representació de l’entitat, al seu torn, va replicar que en tractar-se del desistiment voluntari d’un treballador “no dona dret a cap indemnització, de manera que les quantitats que li van ser satisfetes amb motiu del seu cessament tenien un caràcter merament voluntari i constituïen una liberalitat”. Defensa exactament el mateix respecte a les quantitats abonades durant l’excedència voluntària: la relació laboral estava suspesa i no era una prestació de treball.
Un raonament que comparteix el Tribunal Superior. La sentència apunta que s’han presentat documents que proven que l’empleat va deixar la feina de manera voluntària i que si bé l’escrit del 28 de març del 2012 signat per les dues parts es refereix a una “compensació” no s’ha acreditat que s’estigués encobrint un acomiadament. Perquè malgrat que el treballador ho hauria exposat en una denúncia, que era un comiat encobert, la sentència sosté que va ser tres anys després dels fets i que “en conseqüència, no pot ser considerada un element probatori suficient”.