'CAS BPA'
Una defensa basada en la legalitat de les compensacions i el delicte fiscal
La fiscalia acusa la direcció i els òrgans de control que els diners no podien ser de Pallardó i que es blanquejava
Una defensa basada en la legalitat de les compensacions i el delicte fiscal
El judici del cas Gao Ping té molts fronts entre defensa i acusació, però la clau fonamental es troba en tres punts. El primer es basa en si la direcció i els òrgans de control sabien o podien saber que els diners no eren de Rafael Pallardó. Aquesta és la carta més forta del fiscal tenint en compte que Rafael Pallardó només tenia participació en un parell de negocis que giraven menys de mig milió d’euros i que perdien diners. A BPA tenien les dades i Pallardó va enviar a la Xina 67,4 milions d’euros. Les defenses asseguren que els seus patrocinats no podien saber-ho. Aquest argumentari té la clau de volta de tot el procés, ja que s’entén que la fiscalia considera que s’havia creat un sistema fals de suposat control de blanqueig que en realitat no existia. I que en aquest sistema hi participaven tots amb diferent rol per afavorir el rentat de diners i obtenir beneficis i posteriorment ser recompensats de sotamà a través de la caixa B de BPA. La fiscalia considera que hi havia una “ignorància deliberada”.
Les defenses neguen que existís un sistema establert i neguen també que en les compensacions de clients de BPA amb l’empresari valencià s’estigués cometent un delicte. Els arguments dels defensors venen a dir que les compensacions s’havien fet històricament a Andorra i que mai s’havien prohibit per part del regulador. La fiscalia, en canvi, considera que sí que estaven prohibides i que alguns dels processats han reconegut que coneixien la prohibició. Cal recordar que Pallardó entregava diners a Barcelona en metàl·lic a un client de BPA. Automàticament, qui havia rebut els diners feia una transferència interna dins del banc pel mateix import. Així repatriava sense risc i Pallardó ingressava sense risc i podia enviar els diners automàticament a la Xina. Dels 67,4 milions que va blanquejar, una meitat van ser per compensacions i l’altra per ingressos directes a les oficines de BPA. Tenia obertes les portes 24 hores al dia.
Les defenses no només addueixen que les compensacions no eren il·legals, sinó que asseguren que els diners que Pallardó va enviar a la Xina només provenien de delictes fiscals. És un fet important perquè com a l’època el delicte fiscal no estava penat a Andorra el blanqueig no pot ser delicte si els diners que es renten no són d’origen delictiu. I aquest és l’argument (possiblement al costat de la legalitat o no de les compensacions) més fort per part de les defenses. El delicte fiscal provindria d’importar contenidors de productes xinesos i no declarar-los a Espanya, o no íntegrament. La fiscalia entén, però, que els diners provenien de Gao Ping i que la banda organitzada a la qual pertanyia el mafiós xinès obtenia beneficis de molts altres delictes que no només el fiscal. El ministeri públic addueix que el grup de Gao Ping està acusat de relacions amb la prostitució, extorsió, coacció a treballadors, corrupció i d’altres.
Un dels elements importants és l’home sobre el qual gira tot: Rafael Pallardó. Inicialment va col·laborar amb la fiscalia i guardava documents que han servit per incriminar una part dels processats. L’empresari valencià, però, a mitja instrucció del cas –com a les pel·lícules– va decidir canviar totalment de versió i col·locar-se en la línia de BPA. Cal veure què és el que declara ara com a principal testimoni.
