Reportatge
“Bona tarda, ha heretat un milió”
La firma Coutot-Roehrig fa més de cent anys que busca hereus de persones que han deixat un llegat sense adjudicar. Van començar per França i ara, per mig món. Consideren Andorra un “territori molt sensible” a l’hora de generar herències molt difícils d’adjudicar.
“Bona tarda, ha heretat un milió”
Si un dia truquen a la porta i la persona que espera palplantada li diu que és l’hereu d’un avantpassat del qual desconeixia la seva existència, no pensi que està davant d’un estafador. Probablement el seu interlocutor es dedica professionalment a trobar hereus, una figura que va néixer a París l’any 1894 de la mà d’Amédée Coutot. Amb els anys l’empresa que va crear i que ara es diu Coutot-Roehrig ostenta el lideratge en la localització d’hereus a escala mundial, també a Andorra. “Des del 2012 hem resolt 36 expedients d’hereus que viuen a Andorra i ara mateix en tenim 8 d’oberts”, explica el director de Coutot-Roehrig Espanya, Marco Lamberti. “Als arxius de l’empresa, on hi ha documentació d’uns 50 anys, he trobat documentació d’uns 150 casos andorrans”, afegeix Pascal Neveux, genealogista de la firma i que s’encarrega dels expedients relacionats amb el país.
Lamberti explica que notaries, bufets d’advocats, administradors de finques i fins i tot consolats es posen en contacte amb ells per trobar els hereus de persones que deixen un llegat que no es pot adjudicar. La firma considera Andorra com un “territori molt sensible” a l’hora de generar herències difícils d’adjudicar, tot i que tots els expedients relacionats amb el Principat s’obren a l’estranger. Normalment, indica Neveux, les herències sense adjudicar són d’andorrans que van emigrar a França o a Catalunya. En el cas francès van deixar el Principat per anar primer a l’Arieja, després al sud de França i finalment a París. “Les herències amb una quantia econòmica més important són d’andorrans que es van establir a París”, assenyala el genealogista, que afegeix que es tracta d’andorrans que vivien a les parròquies centrals i a les del nord del país. La gent de Sant Julià, que va emigrar al segle XIX i XX, ho va fer cap a l’Alt Urgell i tota la zona de Lleida.
La ciència per trobar l’hereu o hereus es diu genealogia successòria. La metodologia inclou coneixements jurídics i grans capacitats detectivesques per rastrejar dades i seguir pistes. I segons el país on hagi mort l’autor del testament també hi ha més o menys facilitats. Neveux explica que la legislació francesa permet anar fins a la sisena generació per elaborar la genealogia de la persona que ha mort sense hereu, mentre que amb l’espanyola només pots anar fins a la quarta.
Tant Lamberti com Neveux expliquen que entre el 90 i el 95% de les persones a les quals informen que són els legítims hereus d’un familiar mort a l’estranger no eren coneixedors de la seva existència. “Hi ha qui pensa que se’l vol estafar, però la por se li passa un cop li mostres el codi genealògic”, indica el genealogista. Segons ell, aquesta és la reacció més habitual entre les persones que no tenien cap coneixement del familiar emigrat. “Sí que ens trobem casos d’hereus que recorden que algú els havia explicat que tal familiar havia emigrat”, indica Neveux, que reitera que quan són familiars molt llunyans, “la primera reacció és de sorpresa”.
Una de les peculiaritats d’Andorra, el coprincipat, fa que la feina dels genealogistes al país sigui diferent a la d’altres estats on treballa la firma. “Hem de demanar permís al Bisbat d’Urgell per poder accedir als registres parroquials, poder arribar fins a la sisena generació i poder reconstruir l’arbre familiar”.
Així que, si un dia truquen a la porta i li diuen que ha heretat, potser no és l’estafa del tiet americà.