DEBAT
La dimensió humana
La dimensió humana
Ho deia Sílvia Calvó en la seva primera intervenció: “Aquest és un país de dimensió humana on tots ens coneixem.” Bé, sí; però, aleshores, per què no ens estalviem la campanya electoral? De fet, el que es va veient aquests dies de debats televisats és que al cap de llista de DA li toca el paper de defensar el que ha fet el Govern Martí i als representants de les altres candidatures els toca dir que faran tot el contrari, o no, segons les expectatives que tinguin d’arribar a acords amb la formació taronja un cop torni a guanyar les eleccions. Ep, i sempre prèvia explicació per part del candidat de d’Acord de per què s’han posat d’acord. En el cas d’Escaldes, ha estat Rosa Gili (PS) qui ha hagut de començar precisant que d’Acord és una “marca pragmàtica”; i, a partir d’aquí, que cadascú pensi el que vulgui.
Així, doncs, mentre els companys de debat denunciaven el “desencís” dels ciutadans envers la classe política (segons Elisabet Zoppetti, de SDP), o que “l’economia no arrenca” (segons Gili), o que les polítiques del govern en relació amb el sector comercial “han diluït el comerç tradicional” (segons Josep Pubill, de terceravia), Sílvia Calvó (DA) intentava posar en valor la moratòria de 30 anys acordada amb la UE per als tabaquers, temps suficient, segons l’exministra, per “diversificar el sector primari”; o l’augment del salari mínim per damunt del creixement de l’IPC; o que si no s’ha pogut fer més en matèria d’economia és perquè s’han hagut de dedicar molts esforços a redreçar els estralls de la crisi. En resum, res que no hi hagi al manual de campanya de qualsevol polític amb un mínim d’ofici.
El manual, però, patina una mica quan els adversaris posen damunt la taula temes un xic més delicats (hauria dit polèmics, però com que els debats transcorren amb una amabilitat seràfica, no goso), com ara la despenalització de l’avortament, que Gili va plantejar des de la idea que cal respectar els drets humans per damunt de tot (i hom diria que encara més en un país d’una dimensió tan humana com vol Calvó), i que, per tant, “la dignitat de les persones no és negociable”, malgrat que així va obrir la porta que l’exministra li repliqués que, des del mateix punt de vista, cal resoldre el conflicte amb la defensa explícita de la protecció de la vida que es fa a la Constitució del Principat. Ara, si el poble sobirà mai decideix modificar la Carta Magna, ja en parlarem, va admetre la candidata de DA.
Zoppetti tampoc va saber trobar un argument prou contundent per desmuntar la posició oficial en aquesta qüestió. De fet, es va equivocar quan va afirmar que no veu “cap relació entre l’avortament i el Coprincipat”, que és el mateix que voler ignorar quin és el model institucional del país; i Pubill, que de bon principi ja havia avisat que la seva llista la forma “gent que no prové de la vella política”, va fer un tomb pel seu jardí particular en voler contemporitzar entre les dues posicions enfrontades: primer va suggerir que “entre tots hauríem de ser prou llestos per buscar solucions”, i va posar com a exemple que a Andorra és possible divorciar-se tot i no haver-hi llei de divorci, per acabar afirmant que “al país tenim altres problemes, potser més greus [drogues a les portes dels col·legis, delinqüència als carrers, etcetera], i d’això no se’n parla”. Què vols fer-hi, també formen part de la dimensió humana els quinze minuts de glòria a què tothom té dret, segons deia Warhol.