Oda al poliamor

Dia 6. L’acte d’avui ha estat el més fàcil de triar de tota la setmana: ha estat veure la paraula “bar” i llançar-m’hi de cap, sense importar-me el més mínim qui convocava. Podria haver estat UPA i hi hagués anat de totes maneres. Resulta, però, que és Ciutadans Compromesos, que convida a sopar a les vuit del vespre a l’avinguda Sant Antoni. Som-hi!

Hi arribo puntual, Carles Naudi no, però no ens importa gaire: hi ha barra lliure... Quan finalment arriba –vora mitja hora tard– s’excusa i s’empesca que venia d’un debat a la ràdio, però és evident que no fa tard, que estava fent temps perquè tots anem prou pets com perquè el seu programa ens sembli maravilloso maravilloso.

Després, se situa al mig de la rotllana i s’arrenca amb una confessió. Diu no sé què de la transversalitat i no sé què més de la independència, però se li entén tot... Naudi, i CC, s’han passat al poliamor. La resta de mortals continuem constrenyits per les estretors de la monogàmia, però ells ja han superat aquesta fase de privacions. Van casar-se amb els liberals, van viure una etapa d’independència i ara es veuen capaços d’estimar-ne més d’un alhora, ja sigui demòcrata, ja sigui segonavia o ja sigui el que sigui. I si no ho enteneu –ep, que potser a segonavia no l’entenen, tanta modernitat– és el vostre problema. Visca el poliamor!

L’aposta pel poliamor és tan clara que quan s’acaba el torn de Ferré –que fa “unes pinzellades només, perquè si no vaya tostón” (Gràcies, Raul! De fet, només veníem a sopar...)–, Naudi hi torna a insistir: transversalitat i independència... i mentre ho va repetint, no puc evitar imaginar-me’l publicant un missatge al rotatiu que edita on s’ofereixin com a “xicots massanencs, independents i ben plantats, per votar una investidura... o lo que surja”.

Acabats els discursos, arriba la part que tots estàvem esperant: les tapes. Se m’acosta a parlar David Baró, un polític que d’entrada em sembla interessant, després de les aletes de pollastre em sembla molt vàlid, després de les braves em sembla brillant i per qui, un cop tasto les mandonguilles amb salsa de tòfona, jo també em plantejo passar-me al poliamor. No hi ha res més subornable que un periodista (i un elector) a un bar de tapes.