A la contra
Optimisme zen
Optimisme zen
Dia 7. M’han clitxat. A l’acte d’avui hi vaig convidat. Passa-t’hi, que et convidarem a un gintònic! Suborn!, replico –sóc subornable però conservo certa dignitat. Gentilesa, em responen. I amb això em conformo –he dit certa dignitat, no dignitat. Me n’hi vaig.
És la festa que han muntat les joventuts socialistes i liberals a l’après-ski del Funicamp. Només entrar m’ofereixen una cervesa. Em poso seriós: A mi em van prometre un gintònic! De seguida, però, una històrica socialista –a molt poca gent li han exigit el Carnet Jove per entrar a la festa jove– mira de ressituar-me: el pressupost només dóna per a cerveses –ja hi som amb el victimisme socialista... No em rendeixo: A mi em van prometre un gintònic! El segon argument, però, és definitiu: els polítics prometem molt però després no te’n pots fiar del tot. Una canya, siusplau. Entro a la festa i em trobo en Pere López, amb una cervesa a la mà. Fa el gest d’amagar-la i de canviar-la per una aigua, però el tranquil·litzo: no porto fotògraf. Que no pateixi, jo no explicaré res... Xerro una estona amb ell. Al principi el veig molt bé, diu que està fent esport, dinant equilibrat, anant a dormir d’hora... Però a poc a poc m’amoïna una mica: no es mira els debats, no fa gaire cas del que diu la premsa... I dubto de si aspira a cap de Govern o a Dalai Lama. Si us plau, que algú el desperti el dia de les eleccions, que és capaç de no anar a votar! La resta de l’equip no va tan sobrat com el cap de files. Faig una enquesta als candidats i a banda d’un “molt bé” i un “amb forces”, la resta de respostes es distribueixen en “uf”, “calla calla” i “fins als nassos”. Llavors entenc el sentit de la festa i per què ningú no està demanant el vot. No és un acte de campanya, és un pit stop per celebrar que han arribat vius a la segona setmana de campanya. De fet, a la festa hi regna un optimisme absolut. Porra que sento, porra que parla de força victòries territorials. Algú parla d’una forquilla d’entre 290 i 320 consellers. Pel cap baix. A mi em fa peneta punxar-los el globus, però en sortir de l’acte, faig una trucada a un parell d’amics psicòlegs especialistes en estrès posttraumàtic perquè es reservin la nit del 7 d’abril. Només per si de cas... I només per als candidats del 2 en avall. A López no li caldrà. Passi el que passi, ell arribarà al Nirvana.