Debat
La veritat és allà a fora
No jugueu amb estranys. Després de 7 segles fent equilibris entre dos veïns sovint enfrontats és fàcil entendre que hi hagi qui tingui fortes reserves a un acord amb la UE, que altres veuen inevitable
La veritat és allà a fora
Mulder i Scully es van afartar de dir-ho, i tot i així va cabar la sèrie sense que gairebé ningú se’ls escoltés. Ve a ser el mateix que els passa als membres del Govern sortint, que s’escarrassa a explicar que l’acord d’associació amb la Unió Europea és d’allò tan bo per al país, però cap dels adversaris polítics no s’ho creu. O no s’ho vol creure fins que no ho vegi negre sobre blanc, perquè fins i tots els partidaris d’acostar-se a Europa troben que l’executiu taronja ha dut la negociació amb massa secretisme, la qual cosa sempre obre la porta a suspicàcies de bona o mala fe.
El que no podrà fer en cap cas qui guanyi les eleccions diumenge és eludir el dilema que té plantejat el Principat actualment: si ha de perdurar com una singularitat geopolítica aïllada enmig de la Unió Europea, o si ha d’assumir els avantatges i els inconvenients que implicaria un acord d’associació amb la UE, si més no com a mal menor per obrir un horitzó de prosperitat a les generacions futures.
Entre els partidaris de la primera opció se situava clarament Pere Revert (AS); i si no obertament en contra, sí que van mostrar poc entusiasme per l’acord tant França Riberaygua (terceravia) com Lluís Llamazares (UPA), que feia tot l’efecte que li van passar el mort a última hora i va defensar com va poder els punts del seu programa, però sense voler debatre gaire amb la resta de companys de plató. A favor, tot i que amb diferents matisos, de la segona opció, van argumentar Marc Magallon (LA), Jaume Bartumeu (SDP), Judith Salazar (PS), i Landry Riba(DA), que com han hagut de fer els seus companys de partit als debats anteriors, va haver d’entomar les crítiques per la falta d’informació, i va avançar que en la propera legislatura hi haurà una secretaria d’Estat per traslladar la informació a la ciutadania, anunci, però, que no va satisfer ningú després de com ha anat aquesta qüestió els darrers quatre anys.
Línies vermelles
A banda de Pere Revert, que, per dir-ho ras i cur, va defensar una esmena a la totalitat a partir de la idea que l’associació amb la UE portarà la ruïna al país i la inseguretat als carrers, raons que Jaume Bartumeu va qualificar de “barbaritats”, tant Riberaygua com Llamazares es van mostrar partidaris de negociar un acord amb la UE sempre que hi hagi la garantia que Andorra tindrà la darrera paraula sobre qualsevol decisió (Llamazares), o bé, en el cas de la representant de terceravia, sempre que el que hi haguem de cedir sigui menys del que guanyarem, per a la qual cosa proposava, en primer lloc, tenir ben clar què cal negociar i, un cop decidit, defensar-ho “totes les forces polítiques amb una sola veu”.
En certa manera, tot i que amb implicacions diferents, és el que proposava també Bartumeu en afirmar que “cal un pacte d’Estat per tirar endavant l’acord d’associació perquè els nostres joves, els nostres empresaris, el nostre país el necessita”. També es van manifestar a favor de l’acord tant Magallon com Salazar, però sempre que es respectin algunes línies vermelles com les quotes d’immigració, la protecció als sectors estratègics (FEDA i Andorra Telecom) i la política fiscal, a més d’involucrar en la negociació de manera activa i efectiva el conjunt de la ciutadania, que, segons el parer de Salazar, “sovint no entén que suposen qüestions com l’entrada d’Andorra en el mercat únic o l’esforç que haurà de fer l’administració pel volum de normatives europees que caldrà integrar a la legislació andorrana un cop se signi l’acord.
Landry Riba va voler tranquil·litzar els ciutadans i sobretot els crítics amb la gestió del Govern explicant que encara no hi ha res definitiu, i que Europa és ben conscient de les especificitats del Principat, i va assegurar que “la Unió Europea és permeable al concepte que les lleis s’han de respectar, però també han de ser aplicables”.
També Jaume Bartumeu va advocar per assumir la negociació d’una altra manera, però al mateix temps va donar un cop de mà a Riba desmentint algunes de les afirmacions de Revert o de Llamazares, com ara que l’acord suposarà automàticament la implantació d’un IVA del 15% a les transaccions dins el territori andorrà. Segons va explicar Bartumeu això no és així perquè només s’aplica als estats membres, i Andorra no està demanat l’adhesió a la UE, sinó un acord d’associació.
Bartumeu va relativitzar així mateix la pèrdua de sobirania que suposaria l’acord tot recordant que amb l’acord comercial en vigor des del 1991 ja es va cedir “un bocí de sobirania”; alhora que va assegurar que “ningú no ens demanarà una gran obertura en el sector serveis o en el sector bancari, senzillament perquè el mercat andorrà és molt petit”.