Debat
Xifres i lletres
Tant Tens, Tant vals. Conclau d’experts en economia, un àmbit que se sol presentar amb mots inintel·ligibles però que es basa en una regla simple: si gastes més del que tens aniràs de corcoll
Xifres i lletres
De xifres, afortunadament per als que som de lletres (i per a la majoria dels ciutadans, sospito), no n’hi va haver gaires, tot i que Carles Enseñat (DA) va començar marcant territori amb una comparació del PIB que es va trobar el primer executiu taronja quan van arribar al Govern fa vuit anys i del registrat en tancar l’exercici del 2018, de la creació neta de negocis o del cabàs de milions que ens ha dut la inversió estrangera (per un moment em va venir al cap l’inefable Joan Laporta: “Al loro, que no estamos tan mal!”).
La resta de companys de debat, és clar, tenien una percepció ben diferent. Especialment Ferran Costa (L’A), que va dedicar bona part del seu temps a rebatre les afirmacions del candidat de Demòcrates per Andorra, a més de recordar-li alguns projectes gloriosos de la legislatura recentment acabada, com The Cloud.
En general, al debat es van confrontar dues manera de concebre l’economia. D’una banda, els que pensen que l’economia va bé si els indicadors diuen que va bé, al marge del que pensi la ciutadania i, de l’altra, els que pensen, com Jordi Font (PS), que cal posar l’economia al servei dels ciutadans i vetllar per una fiscalitat que serveixi principalment per redistribuir la riquesa de manera justa.
De propostes en un i altre sentit n’hi va haver un grapat. En general, a partir de la premissa que “el model econòmic actual està esgotat”, com deia Joan Carles Camp (terceravia), la qual cosa vol dir que el ventall d’alternatives possibles és tan ampli com permeti la creativitat dels candidats, excepció feta d’Enseñat, que es va mantenir en la línia de defensar la feina del Govern sortint, amanint-ho amb uns encenalls de propostes de futur, si més no pel que fa a l’ús d’eines digitals, com ara la simplificació dels tràmits burocràtics o l’impuls al comerç digital.
En l’apartat creatiu van destacar especialment Rafel Gaytan (AS), que va proposar que, en vista de la dificultat per atreure inversió estrangera, seria millor “atreure estrangers amb capacitat d’inversió”. Ell no ho va especificar, però imagino que es devia referir a una mena de país semblant al Mònaco de les revistes de paper cuixé, desbordant de glamur, on curiosament rarament es veu cap treballador.
De la seva banda, José Manuel Ugart (UPA) apostava per “la diversificació econòmica”, que concretava en la proposta d’establir “dues zones franques prop dels punts fronterers”, que, des del seu punt de vista, no entrarien en competència amb les empreses ja establertes al país i alhora suposarien una important font d’ingressos, malgrat gaudir d’una fiscalitat especial.
La diversificació “és el nostre nervi econòmic”, deia Delfí Roca (SDP): “ja ens ho van ensenyar els padrins, que no s’ha de posar tots els ous al mateix paner”. Roca va fer la seva aportació de propostes, que sembla que és la consigna que han de complir tots els candidats convocats als debats, però sobretot va aportar una visió més humanista d’una qüestió que tothom entén millor quan es despulla de tecnicismes i de fórmules enrevessades.
Roca defensava que cal ser conscient d’on venim i reconèixer que ara com ara ningú no té la solució per redreçar la situació; i a partir d’aquest exercici de realisme, fer propostes concretes i treballar plegades totes les opcions polítiques perquè “només així ens en sortirem”. Els companys de debat, però, no ho devien veure així, perquè ningú va recollir explícitament el seu suggeriment.
De propostes per revifar l’economia és cert que se’n van enunciar moltes, i de tot tipus: des de la regulació dels pisos turístics i el “desbloqueig” dels pisos d’estrangers no declarats als respectius països d’origen per aconseguir així alliberar habitatges per al mercat de lloguer a preus assequibles; fins a la promoció del turisme enològic, gastronòmic i cultural.
Totes les propostes, però, partien amb el pecat original de si cal prèviament modificar el model fiscal, encara que sigui parcialment, per incentivar la inversió estrangera i la implantació de noves empreses al país. Tal com ho resumia Joan Carles Camp, “si el país està molt endeutat, ningú vindrà; i si hi ha molts impostos, els que hi ha ara marxaran”, per la qual cosa és fonamental que l’Estat sàpiga “quina càrrega fiscal podem suportar”, i ara ja anem per 25 per cent, hi afegia.
De tot el catàleg de propostes formulades al debat, que és només un petit resum del que es pot trobar als programes, òbviament només tenen garanties de prosperar les de la formació que guanyi les eleccions. Potser per això mateix Roca es va acomiadar dels companys de vetllada amb una pinzellada d’ironia: “Demà potser em diran per què no vaig ser més agressiu; penso que la situació econòmica parla per si sola, no cal fer més sang.”