A LA CONTRA
Groucho a la Batllia
Si cola, cola Clavera presenta a la Batllia una demanda d’investigació. No em queda clar ni contra qui ni per què. Ni tampoc si a ell li queda clar...
Groucho a la Batllia
Dia 11. Aquesta secció sempre ha tingut ànima de bestiari electoral. Porta a porta? Tengui. Reunions de poble? Repe. Presentació de querelles? Falti! Fins avui. Al matí m’avisen que Clavera en presentarà una (o com es digui, el nom era molt complicat...) contra Espot. 13.30 h a la Batllia! Som-hi! No m’ho perdo ni per 3.000 claveuros!
Arribo allà i em trobo Clavera (existeix!, no era una llegenda urbana...) i tot de periodistes que l’envolten. L’envolten però no li fan preguntes. No encara. Perquè es veu que farà un directe per a la tele d’aquí a un quart d’hora. I millor no fer-li preguntes abans. Perquè està una mica nerviós. D’acord, força nerviós. Molt nerviós! Sembla molt important. “És que si la cago ara...”, s’excusa, però jo no ho acabo d’entendre: els candidats d’UPA no gasten ni la meitat del temps dels debats, però ara un minut i mig a la tele sembla ser l’acte que ho capgirarà tot, que et permetrà doblar el nombre de vots... D’acoooord, siguem empàtics... Imagineu-vos com deu ser passar de 40 a 80 vots...
Just abans del directe, però, decideix atendre la premsa (un quart d’hora era massa poc, 5 minuts està bé... això tampoc ho entenc; a banda de la moneda pròpia també porta al programa una nova concepció de l’espai-temps per a Andorra?). Comencem però no dona temps (oh, sorpresa). Fa el directe i, ara sí, atèn la resta de mitjans. I comença un recital a l’estil la parte contratante de la primera parte dels germans Marx: denuncia que Espot porti al programa que... però a mesura que parla, els periodistes li van esmenant la plana i ell va rectificant sobre la marxa: potser no és tant al programa que em referia...; no vull dir el partit, vull dir el ministre i el candidat, perquè ja no és ministre... però no el ministre i el candidat sinó el ministre o el candidat... o el ministre a seques... o el candidat... o Moussa Diagné, jo que sé!; i sobre l’avortament, sobretot, però tampoc... o sí... És que em lieu! –només li falta dir. I atura la roda de premsa en sec i se’n va. I quan dic se’n va, se’n va. Sort que un company li recorda que ara en principi és quan li toca presentar la querella (o com es digui). Uns quants ens juguem uns claveuros a veure si finalment la presenta... Jo no les tinc totes. Crec que ell tampoc... Però, ei, si cola, cola.