La ruta de la tapa

Per sort, fer un tomb pels diferents col·legis electorals del país s’assembla més a una ruta de la tapa que a cap altra cosa. Com a mínim això, tu. Jo de política no hi entenc ni un borrall i allò de l’acord d’associació no sé gaire de què va, però això sí, demanaria que quan es negociï amb Europa, aquí hi posem una línia vermella. Si hi ha una especificitat que hem de lluitar per mantenir és la dels càterings postvotació (o, segons el votant, prevotació, postvotació i post­postvotació –vaja, que alguns hi tornen a la tarda per fer berenar-sopar). Imagineu com s’enfilaria l’índex d’abstenció si traguéssim l’incentiu del pernilet, les anxovetes i la copeta de vi! La cosa és tan nostra, que jo ho aprofitaria com a reclam turístic. De fet, ja és una mica així: a Canillo, una dona li fa una foto al càtering perquè diu que després els seus amics i familiars catalans no se la creuen. I a la mateixa parròquia, entre els principals endrapadors que trobo, molts són turistes que baixen d’esquiar i que crec que han confós el càtering electoral amb una festa per celebrar que ha tornat a nevar o que ja s’acosta el final de temporada. Com que als votants de Canillo aquest any ens donaven un pin de les finals de la Copa del Món, la confusió ja és absoluta. (Per cert, jo pensava que després de la pesseta i la moneda de cinc cèntims, aquest any l’obsequi per als votants de Canillo seria un claveuret, però es veu que no hi han estat a temps...)

Cap al migdia, m’acosto a la capital. Allà, amb una hora de cua per poder exercir el dret a vot, més que un vermut postvotació es mereixerien un avituallament prevotació. Que algú li doni un isotònic al senyor del bastó, si us plau! Durant un moment, em qüestiono si les persones que fan cua són reals o són d’atrezzo (pensava que ja havien votat tots a la Batllia), però em comenten que no, que és que han vingut tots alhora –això de votar no deixa de tenir un punt de postureig, fotos amb la canalla dipositant el vot incloses, i no hi ha millor moment per al postureig que la una del migdia. El nombre de candidatures tampoc no hi ajuda. El temps mitjà a la cabina se situa prop del minut, amb plusos de vint segons si hi entra el matrimoni plegat i de més de trenta segons si s’hi entra amb canalla. El rècord el té una dona sola amb dos minuts trenta: o ha fet la jornada de reflexió allà dins o s’ha adormit llegint les paperetes. El que no acabo d’entendre és que els candidats que voten a la capital triguin més de mitjana que l’elector ras. Pere López, per exemple, s’hi està prop de dos minuts. Voleu dir que ha entès que a la ter­ritorial havia de votar d’Acord?

Un cop votat, la segona elecció és molt més senzilla: els electors triguen molt menys a triar entre pernil dolç o formatge que entre Espot o López.